Jonàs 2:2-9

D’allí estant va pregar al Senyor, el seu Déu: – Enmig del perill he clamat al Senyor, i ell m’ha respost. Des de l’entranya de la mort he cridat auxili, i tu, Senyor, has escoltat el meu clam. »M’havies llançat als mars profunds, m’engolien les aigües abismals, els teus rompents i les teves onades em passaven pel damunt. I em deia: Senyor, m’has apartat de la teva presència. Oh, si pogués tornar a veure el teu sant temple! »M’arribava l’aigua al coll, m’engolia el gran oceà, les algues se m’enredaven al cap. Davallava als fonaments de les muntanyes, rere meu es tancaven per sempre les portes del país dels morts. »Però tu, Senyor, Déu meu, m’has tret viu de la fossa. Quan la meva vida defallia, m’he recordat de tu, Senyor. T’ha arribat la meva pregària, ha arribat al teu sant temple. »Els qui adoren els ídols vans, que deixin de venerar-los!