Jonàs 1:4-16

Llavors el Senyor va enviar sobre el mar un vent tan fort i es va aixecar una tempesta tan gran, que semblava que la nau s’havia de partir. Els mariners van agafar por i cada un demanava auxili al seu déu. I, per alleugerir el vaixell, van llançar la càrrega al mar. Mentrestant Jonàs, que havia baixat al fons de la nau, jeia profundament adormit. Se li va acostar el capità i li va dir: – Què fas tu dormint? Aixeca’t i clama al teu déu! Potser es recordarà de nosaltres i no morirem. Els mariners es van dir entre ells: – Veniu, traguem sorts i sabrem qui té la culpa d’aquesta desgràcia. Van treure sorts, i la sort va designar Jonàs. Llavors li digueren: – Així tu ets el culpable! Què t’hi porta, aquí? D’on véns? Quin és el teu país? A quin poble pertanys? Jonàs respongué: – Sóc hebreu i adoro el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i la terra. I un cop Jonàs els va haver explicat que fugia de la presència del Senyor, el pànic s’apoderà d’aquells homes, que li digueren: – Com és que has fet això! Mentrestant el mar s’enfurismava cada vegada més, i els mariners li van preguntar: – Què hem de fer amb tu perquè el mar es calmi? Ell respongué: – Tireu-me al mar, i el mar es calmarà. Reconec que aquesta gran tempestat s’ha aixecat contra vosaltres per culpa meva. Amb tot, els mariners es posaren a remar intentant de tornar a terra; però no podien, perquè el mar s’enfurismava cada vegada més. Llavors van pregar al Senyor: – Ah, Senyor, no ens enviïs la mort perquè ara fem morir aquest home; no ens demanis comptes de la mort d’un innocent. Tot passa, Senyor, tal com tu vols. Els mariners, doncs, agafaren Jonàs i el van tirar al mar, i el mar va calmar la seva fúria. Llavors es va apoderar d’aquells homes un gran respecte pel Senyor. Van oferir un sacrifici al Senyor i li feren prometences.