Job 37:1-24

Per tot això el meu cor batega com si s’escapés del pit. Escolteu bé l’esclat del seu tro, el retruny que surt de la seva boca; el descarrega sota el cel i etziba el seu llampec d’un cap a l’altre de la terra. Després ve el bramul del tro, la veu de Déu majestuosa. Ningú no li pot seguir el rastre quan fa sentir el seu brogit. Quan trona aquesta veu, esclaten meravelles, ell fa coses grans que no podem comprendre. Diu a la neu que davalli a la terra, i al xàfec, que sigui impetuós. Talla de cop l’activitat dels homes perquè tots reconeguin que això és obra d’ell. L’animal entra al cau i s’aclofa en el seu jaç. L’huracà arriba del seu amagatall i el fred entra des del nord. El buf de Déu forma el gel i en tota l’amplària es glacen les aigües. Déu carrega els núvols d’humitat i el seu llamp els escampa. Es mouen d’ací d’allà, complint les seves ordres, observant els seus decrets sobre la faç de la terra. Ell hi envia les pluges per beneir-la o castigar-la. Presta tota l’atenció, Job, medita les meravelles de Déu. ¿Saps com ell les realitza, com brilla el llamp en el núvol? ¿Coneixes com planen els núvols, meravella de perfecta intel·ligència? Tu, que t’acalores sota els vestits quan el vent del sud escalfa la terra, ¿has ajudat Déu a forjar el cel blau, sòlid com un mirall de bronze? Ensenya’ns què li hem de dir! Però si no podem dir res de la fosca estant! Quan jo parlo, ¿l’ha d’informar algú? ¿Li han de fer saber que un altre parla? Tot d’una no es veu el sol que s’amaga entre els núvols, però arriba el vent i els escombra. Del nord ve la llum daurada i envolta Déu de terrible majestat. No podem abastar el Totpoderós, immens en força i justícia; ell, ric en bondat, no viola mai el dret. Per això els homes l’han de respectar: Déu no fa cas dels aprenents de savi!