Job 30:1-15

Però ara es riuen de mi uns brètols més joves que no pas jo: els seus pares no haurien trobat lloc ni entre els gossos del meu ramat! Ni la força dels seus braços no em servia, havien perdut tot el seu vigor. Consumits per la fam i la misèria, rosegaven el botjar de la garriga, una terra arruïnada de fa temps. Collien el fonoll d’enmig dels esbarzers i es nodrien de les arrels de ginestera. Eren gent mal vista per tothom, els escridassaven com als lladres. Cercaven recer en barrancs tenebrosos, en cavernes i esquerdes de la roca. Bramaven entre les bardisses, s’amuntegaven sota els cards. Gent desgraciada i sense nom, expulsada del país a garrotades. Doncs ara jo sóc tema de les seves burles, el motiu de les seves sàtires. Em rebutgen, s’aparten de mi, fins i tot m’escupen a la cara. Com que Déu m’afebleix i m’humilia no es refrenen davant meu. Al meu costat s’alça una xusma que em fa la traveta i envesteix contra mi per perdre’m. Em tallen la retirada i busquen la meva ruïna: no cal que ningú els ajudi! Irrompen com per la bretxa d’un mur, s’esmunyen entre l’enderroc. El terror es gira contra mi, s’enduu, com el vent, la meva pau; el meu benestar s’esvaneix com un núvol.