Job 2:1-13

Un dia es va reunir la cort celestial a la presència del Senyor. Entre ells també hi va anar l’Acusador. El Senyor li preguntà: – I tu, d’on véns? Ell respongué: – De fer voltes per la terra i recórrer-la. El Senyor li va dir: – ¿T’has fixat en el meu servent Job? No hi ha cap home com ell en tota la terra: és íntegre i recte, em reverencia i s’aparta del mal. M’has incitat a arruïnar-lo i no has aconseguit res: encara es manté ferm en la seva integritat. L’Acusador va contestar: – No és res, això de Job: per salvar la pell, l’home s’ho juga tot. Però, només que aixequis la mà i toquis la seva persona, et juro que et maleirà a la cara! Llavors el Senyor digué a l’Acusador: – El poso a les teves mans, però respecta-li la vida. L’Acusador es va retirar de la presència del Senyor i va afligir Job amb una úlcera maligna que l’afectà de cap a peus. Job, assegut a la cendra, s’anava gratant amb un tros de terrissa. La seva dona li deia: – ¿Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu i mor d’una vegada! Job li va respondre: – Parles com qui no té seny. Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals? Enmig de tot això, Job no va pecar amb cap paraula. Job tenia tres amics: Elifaz, de Teman, Bildad, de Xúah, i Sofar, de Naamà. Assabentats de les desgràcies de Job, van venir, cada un del seu país, i decidiren de visitar-lo plegats per plànyer-lo i consolar-lo. Primer se’l miraven de lluny i no el reconeixien. Però després s’esquinçaren els vestits, amb grans plors, i tiraven terra enlaire sobre els seus caps. Set dies i set nits es van estar al seu costat, asseguts a terra, sense dir ni un mot, perquè veien que el dolor de Job era molt gran.