Joan 6:1-14

Després d’això, Jesús se’n va anar a l’altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus. Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que acudia cap a ell, digué a Felip: – On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests? De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer. Felip li va respondre: – Ni amb dos-cents denaris no n’hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú. Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: – Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d’ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent? Jesús digué: – Feu seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba i s’hi assegueren; només d’homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: – Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res. Ells els van recollir i amb els bocins d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d’haver menjat. Quan la gent veié el senyal que ell havia fet, començaren a dir: – Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.