Jeremies 17:1-14

«El pecat de Judà està escritamb un estilet d’acer, està gravat a punta de diamant en la tauleta del seu cor i en els angles dels seus altars. Com si es recordessin dels seus fills, els de Judà es recorden dels seus altars, dels seus bosquets sagrats al voltant d’un arbre frondós, dalt dels turons elevats. Ai de tu, que vius a la muntanya i que tens els santuaris en ple camp! Abandonaré al pillatge els teus tresors i riqueses perquè els recintes sagrats on pequen són per tot el teu territori. Tu deixaràs reposar la terra, aniràs lluny de l’heretat que et vaig donar: et sotmetré als teus enemics en un país que no coneixes, perquè heu encès el foc del meu enuig, i cremarà per sempre.» Això diu el Senyor: «Maleït l’home que confia en els homes i busca qui li faci de braç dret, mentre el seu cor s’allunya del Senyor. Serà com un matoll de l’Arabà que mai no tasta la pluja; viu en un desert xardorós, en una terra salabrosa que no es pot habitar. Beneït l’home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la confiança. Serà com un arbre que arrela vora l’aigua, que enfonsa les arrels ran del torrent; no té por quan ve l’estiu, el seu fullatge es manté verd; no es neguiteja en anys de secada, no deixa de donar fruit. No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. Qui és capaç de conèixer-lo? Jo, el Senyor, penetro els cors i examino l’interior dels homes, per pagar a cada un segons la seva conducta, segons el fruit de les seves obres. Perdiu que cova ous que no ha post, és qui fa fortuna injustament: ha d’abandonar-la en la flor de la vida, i acaba els seus dies sense solta.» Senyor, el lloc sagrat del nostre santuari és des del principi el teu tron excels i gloriós. Esperança d’Israel, quedaran confosos tots els qui t’abandonen! Els qui s’aparten de tu, Senyor, seran inscrits en el país dels morts, perquè han abandonat el Senyor, la font d’aigua viva. Senyor, guareix-me i seré guarit, salva’m i seré salvat: a tu s’adreça la meva lloança.