Jutges 11:34-40

Quan Jeftè tornà a casa seva, a Mispà, la seva pròpia filla va sortir a rebre’l amb tamborins i danses. Era la seva única filla: no tenia altres fills ni filles. En veure-la, Jeftè s’esquinçà els vestits, tot cridant: – Ai, filla meva! M’he fet ben desgraciat! I tu entres dintre la meva desgràcia, perquè vaig fer una promesa al Senyor i no em puc fer enrere. Ella li va respondre: – Pare, si has fet una promesa al Senyor, compleix-la en mi tal com la vas fer, ara que el Senyor t’ha concedit de venjar-te dels ammonites, els teus enemics. Després va pregar així al seu pare: – Concedeix-me això que et demano. Deixa’m dos mesos i me n’aniré a plorar per les muntanyes, amb les meves amigues, perquè no podré ser mare. El seu pare va respondre: – Vés-hi. I li va permetre que estigués fora durant dos mesos. Ella anà per les muntanyes amb les seves amigues, a plorar perquè moriria sense ser mare. Acabats els dos mesos, tornà a casa i el seu pare va complir en ella la prometença que havia fet. La noia no havia tingut relacions amb cap home. Per això hi ha aquest costum a Israel: any rere any, durant quatre dies, les noies israelites canten complantes per la filla de Jeftè, el galaadita.