Això diu el Senyor, rei d’Israel,
el qui l’allibera,
el Senyor de l’univers:
«Jo sóc el primer i el darrer;
fora de mi no hi ha cap Déu.
Qui és com jo? Que parli ben alt!
Que em vagi explicant
el que ha passat
des que jo vaig fundar
els primers pobles,
i que faci saber a tothom el futur,
les coses que vindran.
»No tingueu por, no us esglaieu!
¿No us ho havia fet saber?
¿No us ho havia anunciat
fa molt de temps?
Vosaltres en sou testimonis:
no hi ha Déu fora de mi,
no hi ha cap altra roca
que jo hagi conegut.»
Els qui fabriquen ídols no són res.
De què els serveixen
els seus déus preciosos?
Són uns testimonis
que ni veuen ni saben res,
per a vergonya de tots ells.
A qui se li acut de fabricar un déu
o fondre una estàtua
que no tindrà cap ús?
Quedaran avergonyits els còmplices
dels qui pretenen forjar déus
i no són més que homes.
Que es reuneixin tots,
que es presentin:
quedaran esglaiats i avergonyits.
Un ferrer prepara una eina,
l’arroenta a la fornal,
la treballa amb el mall,
picant amb el seu braç vigorós;
quan sent la gana, ja no té força,
quan no ha begut, està esgotat.
L’escultor amida la fusta
amb el cordill,
dibuixa amb mangra la imatge,
l’entalla amb les seves eines,
l’arrodoneix amb el compàs
i li dóna una bella forma humana,
perquè visqui en un temple
i tallin cedres en honor d’ell.
Ha triat un roure o una alzina
i el fa pujar ferm
entre els arbres del bosc.
Ha plantat un pi
que la pluja farà créixer
i, quan serà gran,
servirà per a cremar:
n’agafarà llenya per escalfar-se
o l’encendrà per coure el pa;
però també li servirà
per a fer-ne un déu i adorar-lo,
per a fabricar un ídol
i prosternar-se als seus peus.
En crema la meitat al foc,
i aquesta meitat li serveix
per a menjar carn,
per a coure’n a la brasa
tanta com vulgui;
també s’escalfa al foc i exclama:
«Oh, quina escalfor,
hi ha un bon caliu!»
I després, del tros que sobra,
se’n fa un déu, el seu ídol,
es prosterna, l’adora
i li adreça aquesta pregària:
«Salva’m, tu que ets el meu déu!»
Aquesta gent no sap què fa,
no entén res;
té els ulls massa entelats
per a veure-hi,
el cor massa ofuscat
per a comprendre.
Cap d’ells no reflexiona,
ni té prou seny ni enteniment
per a dir-se:
«He cremat la meitat de l’arbre:
he cuit el pa en el caliu,
hi he rostit la carn i me l’he menjada.
Però de l’altra meitat,
¿puc fer-ne una cosa detestable
i adorar així un tros de fusta?»
Aquesta gent s’alimenta de cendres:
el seu cor equivocat els fa delirar
i no els traurà del seu error.
Cap d’ells no serà capaç de dir-se:
«¿No és pura mentida
el que tinc a la mà?»
«Israel, poble de Jacob,
recorda que tu ets el meu servent.
Jo et vaig formar perquè em servissis
i no t’oblidaré mai, Israel.
He fos com un núvol
la teva infidelitat,
he desfet com la boira els teus pecats.
Torna a mi, que jo t’allibero.»
Alegra’t, cel, que el Senyor triomfa!
Aclameu-lo, fondàries de la terra!
Arbres, boscos i muntanyes,
esclateu en crits d’alegria!
El Senyor ha alliberat
el poble de Jacob,
fa resplendir la seva glòria a Israel.