Isaïes 17:7-14

Aquell dia, els homes giraran els ulls al seu creador, miraran cap al Sant d’Israel. Ja no giraran els ulls cap als altars que havien construït amb les seves pròpies mans, ni miraran més cap als bosquets sagrats i als emblemes del sol que ells mateixos s’havien fabricat. Aquell dia, les ciutats fortes del país seran abandonades, com ja ho foren a l’arribada dels israelites: quedaran abandonades com el brancatge inútil. Serà una desolació. Tu, Israel, has oblidat Déu, el teu salvador, no t’has recordat de la Roca, defensa teva. Per això plantes jardins exòtics amb esqueixos dedicats a déus estrangers. Avui els plantes i els veus créixer; l’endemà ja els veus florir, però no en colliràs res: vindrà un dia que seràs malferit amb un mal que no tindrà remei. Ah! Quina remor de pobles i més pobles! És com la remor de la mar enfurida. És un avalot de nacions semblant a un aiguat impetuós. És un bramul de nacions semblant al bramul de les aigües abismals. Però el Senyor amenaça els pobles, i fugen de lluny estant, com la palla a les muntanyes quan l’encalça el vent, com la llavor de card que la tempesta s’emporta. Quin terror a l’hora del capvespre! Però abans de l’alba no en quedarà res. Aquesta és la sort dels qui ens depreden, el destí dels qui ens saquegen.