Habacuc 3:11-19

El sol i la lluna s’han quedat al seu palau; per tota llum, volen les teves fletxes, llampegueja l’esclat de la teva llança. Indignat, trepitges la terra i trilles, ple d’enuig, les nacions. Has sortit per salvar el teu poble, per dur la salvació al teu Ungit. Has esclafat el governant del casal injust, n’has descalçat del tot els fonaments. Pausa Has traspassat amb els seus mateixos dards els caps dels seus comandants quan es llançaven, com l’huracà, per dispersar-nos, segurs que, en secret, engolirien l’indefens. Has fet galopar els teus cavalls per dins el mar: s’han agitat les aigües de l’oceà. Quan ho sento, se’m remouen les entranyes; quan se’n parla, els llavis em tremolen; l’esgarrifança em penetra dins els ossos, vacil·len els meus passos. Em quedo esperant el dia del desastre, que caurà sobre el poble que ens mou guerra. Cert que la figuera no fa fruit ni tindrem la collita dels ceps; l’olivera no ha pensat a produir i els camps no donen res per a menjar; no queda cap ovella als corrals ni cap bou a les estables. Però jo celebraré el Senyor, feliç de veure que Déu em salva. El Senyor Déu és la meva força, fa els meus peus lleugers com els dels cérvols i m’encamina, invencible, cap als cims.