El Senyor m’ha respost així:
«Escriu el que jo et revelo,
grava-ho sobre unes tauletes
perquè es pugui llegir
sense entrebancs.
No és encara el moment
que es compleixi,
però vola cap al terme i no fallarà.
Espera-ho, si és que triga;
segur que vindrà sense retard.
Aquell poble s’enorgulleix
però fracassarà,
mentre que el just viurà
per la seva fidelitat.
Encara que presumeixen
de ser uns traïdors,
no es mantindran
aquests homes orgullosos.
Obren la gola
com l’obre el país dels morts,
i, com la mort, no diuen mai prou.
Arrepleguen totes les nacions,
sotmeten tots els pobles.
Però tots els pobles
els dedicaran una cançó,
amb burles i sàtires. Diran:
»“Ai dels qui acumulen béns
que no són seus
i s’enriqueixen
amb penyores dels altres!
Fins quan obrareu així?
S’alçaran de sobte
els vostres creditors,
es desvetllaran per sacsejar-vos,
i us convertireu en el seu botí.
Vosaltres espoliàveu moltes nacions,
però ara us espoliaran
tots els altres pobles
com a assassins i tirans de la terra,
de les ciutats i dels seus habitants.
»Ai dels qui s’omplen la casa
del producte d’estafes
i posen el niu a les altures
per esquivar l’urpa de l’infortuni!
Heu planejat
la vergonya de casa vostra:
destruint tants pobles,
atempteu contra la vostra vida.
Cridaran les pedres de les parets,
i les bigues respondran
des dels sostres.
»Ai dels qui edifiquen
amb sang una ciutat
i la fonamenten sobre la injustícia!
¿No és, tot això,
obra del Senyor de l’univers?
El treball dels pobles ha acabat al foc:
les nacions s’han cansat en va.
El país s’omplirà del coneixement
de la glòria del Senyor,
com l’aigua inunda la conca del mar.
»Ai dels qui fan beure
als seus companys
barreges fortes fins a embriagar-los
per veure’ls despullats!
Us heu cobert d’infàmia
i no de glòria:
beveu també vosaltres
fins que ensenyeu el prepuci!
El Senyor us passarà la copa,
i la infàmia cobrirà la vostra glòria.
Us caurà al damunt la violència
que el Líban ha sofert:
els animals que en van fugir,
ara us esclafaran
com a assassins i tirans de la terra,
de les ciutats i dels seus habitants.
»De què serveix una estàtua
que un escultor ha modelat?
O una imatge de fosa
que respon amb mentides?
Com pot confiar un escultor
en la seva escultura
fins a fabricar-se uns ídols muts?
»Ai dels qui diuen
a una fusta: ‘Desperta’t!’,
i a la pedra muda: ‘Desvetlla’t!’
Què us poden respondre,
aquests ídols?
Van coberts d’or i de plata,
però a dins no tenen cap alè de vida.
En canvi, el Senyor
viu en el seu temple sant.
Que calli davant d’ell tota la terra.”»