Èxode 33:1-11

El Senyor va ordenar a Moisès: – Vés-te’n d’aquí amb el poble que vas treure d’Egipte. Vés cap al país que vaig jurar a Abraham, a Isaac i a Jacob de donar als seus descendents. Jo enviaré al teu davant un àngel i expulsaré els cananeus, els amorreus, els hitites, els perizites, els hivites i els jebuseus. Entraràs en un país que regalima llet i mel. Però jo no us hi acompanyaré, perquè sou un poble que va a la seva, i encara us exterminaria pel camí. En sentir el poble aquestes paraules tan dures, s’entristí de tal manera que es vestiren de dol: ningú no es posava vestits de festa. Perquè el Senyor havia manat a Moisès que digués als israelites: «Ets un poble que va a la seva. Si jo t’acompanyés uns moments, t’exterminaria. Treu-te els vestits de festa i veuré què faig amb tu.» I d’ençà que se n’anaren de la muntanya de l’Horeb, els israelites no es tornaren a vestir de festa. A cada etapa, Moisès plantava la tenda a una certa distància del campament. Li havia donat el nom de «tenda del trobament». Tothom qui volia consultar el Senyor sortia cap a la tenda del trobament, que era fora del campament. Cada vegada que Moisès sortia del campament per anar a la tenda, tot el poble s’aixecava; tothom es quedava dret a l’entrada de la seva pròpia tenda i seguia Moisès amb la mirada fins que el veien entrar a la tenda. Tan bon punt Moisès hi entrava, la columna de núvol baixava i es quedava a l’entrada de la tenda: era el moment en què el Senyor parlava amb Moisès. Quan el poble veia que la columna de núvol es quedava a l’entrada de la tenda, tothom es prosternava a l’entrada de la seva pròpia tenda. El Senyor parlava a Moisès cara a cara, com un home parla amb un altre. Després Moisès se’n tornava al campament, però el seu ajudant, el jove Josuè, fill de Nun, no es movia de la tenda del trobament.