Cohèlet 2:18-26

Vaig detestar tots els treballs amb què m’havia afanyat durant la vida, ja que n’hauré de deixar el fruit a l’home que em succeirà. I qui pot dir si serà savi o neci? Tanmateix, disposarà de tot el que jo he guanyat sota el sol amb els meus afanys i la meva saviesa. També tot això és en va. Així, doncs, em vaig desanimar veient com m’havia escarrassat durant tota la vida. Pensava que un home s’esforça a treballar amb saviesa, traça i eficàcia, per haver-ho de donar tot en herència a un altre que no s’hi ha esforçat gens. També tot això és en va, i és una gran injustícia. Perquè, de fet, què li queda a l’home de tots els treballs i de tot l’esforç amb què s’afanya sota el sol? De dia no fa més que sofrir i neguitejar-se pels seus afers, i ni de nit el seu cor no reposa. També tot això és en va. Vaig comprendre que menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball no és un bé que depengui de l’home mateix, sinó que és un do de Déu. Perquè, ¿qui pot menjar i qui pot fruir si això no li arriba de Déu? Ell dóna saviesa, coneixement i alegria a l’home que el complau; en canvi, al pecador li deixa l’ànsia de recollir i emmagatzemar tot allò que després donarà al qui és agradable als seus ulls. Tot això també és en va i afany inútil.