Cohèlet 1:1-18

Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem. Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet, tot és efímer, tot és en va. Què en treu l’home de tots els treballs amb què s’afanya sota el sol? Una generació se’n va, i una altra ve, però la terra es manté sempre. El sol surt, el sol es pon, anhelant d’arribar al lloc d’on tornarà a sortir. El vent bufa de tramuntana, ara es gira de migjorn; dóna voltes i més voltes i refà el camí que havia fet. Els rius corren cap al mar, i el mar no s’omple mai; però els rius no cessen d’anar sempre al mateix lloc. Les paraules són pura rutina i no val la pena de parlar; l’ull no s’acontenta del que veu ni l’orella del que sent. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d’una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit. De les generacions passades no en queda cap record, ni en quedarà cap de les futures; el seu record s’haurà esvaït entre els qui vindran després. Jo, Cohèlet, que era rei d’Israel, a Jerusalem, vaig posar-me amb tota l’ànima a investigar amb l’ajut de la saviesa tot el que passa sota el cel: un mal ofici, val a dir-ho, que Déu ha imposat als humans! Vaig mirar tot el que es fa sota el sol, però vaig veure que tot és en va i afany inútil: «El que és tort no es pot adreçar; amb el que manca, no hi pots comptar.» Em deia a mi mateix: «He crescut i avançat en saviesa més que cap altre dels reis que m’han precedit a Jerusalem. He fet l’experiència d’abundar en saviesa i coneixement.» Però, després de llançar-me a investigar saviesa i coneixement, insensatesa i niciesa, vaig comprendre que també això és un afany inútil. Perquè: «Com més saviesa, més neguit; com més coneixement, més sofrença.»