Cohèlet 1:1-11

Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem. Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet, tot és efímer, tot és en va. Què en treu l’home de tots els treballs amb què s’afanya sota el sol? Una generació se’n va, i una altra ve, però la terra es manté sempre. El sol surt, el sol es pon, anhelant d’arribar al lloc d’on tornarà a sortir. El vent bufa de tramuntana, ara es gira de migjorn; dóna voltes i més voltes i refà el camí que havia fet. Els rius corren cap al mar, i el mar no s’omple mai; però els rius no cessen d’anar sempre al mateix lloc. Les paraules són pura rutina i no val la pena de parlar; l’ull no s’acontenta del que veu ni l’orella del que sent. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d’una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit. De les generacions passades no en queda cap record, ni en quedarà cap de les futures; el seu record s’haurà esvaït entre els qui vindran després.