Deuteronomi 32:1-43

Calleu, oh cels, que parlaré; escolta, terra, el meu vaticini! La meva doctrina caurà com la pluja, baixaran com rosada les meves paraules, com el ploviscó que rega l’herba, com un ruixat damunt els prats. Ara proclamo el nom del Senyor, doneu glòria al nostre Déu: «Ell és la Roca», el seu obrar és irreprensible, són justos tots els seus camins. És el Déu fidel, sense malícia, és bo i és recte. L’han ofès, no són fills seus, aquesta gent innoble i poc sincera. ¿Al Senyor, el pagues així, poble insensat i sense seny? ¿No és el pare que t’ha engendrat, el creador que t’ha fet? Recorda’t dels temps antics, vés pensant en cada generació; pregunta-ho al teu pare i t’ho dirà, fes-t’ho contar pels ancians. Quan l’Altíssim repartia els pobles i separava els uns dels altres els fills d’Adam, va establir les fronteres de cada nació segons el nombre dels fills de Déu. Llavors el Senyor es reservà el seu poble, els fills de Jacob, com a pròpia heretat. El trobà en una terra despoblada, entre els udols i la desolació del desert. El protegí i se n’ocupava, el guardava com la nineta dels seus ulls. Com l’àguila que desvetlla la niuada i voleteja sobre els seus aguilons, desplegava les ales, el prenia i el portava sobre el seu plomatge. El Senyor tot sol el guiava, no l’ajudaven déus estrangers. A cavall de les altures del món, l’alimentava amb collites dels camps, el criava amb la mel de les roques i amb l’oli tret de la pedra dura, amb mató de vaca i llet d’ovella i amb greix de xais i de moltons, amb bestiar de Basan i cabrits, acompanyats de la flor del blat; i bevia el vi escumós, sang del raïm. Jeixurun s’engreixà i tirava guitzes. Gras, fornit i corpulent, abandonà Déu, el seu creador, deshonrà la Roca que el salvava. Els israelites engelosien el Senyor adorant déus estrangers, l’irritaven amb cultes detestables, amb sacrificis oferts a dimonis, que no són déus, a déus que no coneixien, divinitats noves, tot just arribades, que els vostres pares mai no havien venerat. Israel, oblides la Roca que et féu néixer, no fas cas del Déu que t’ha donat la vida. En veure això, el Senyor se’n va cansar i es disgustà dels seus fills i filles. Ell va dir: «Quan els amagui la mirada, veuré quina serà la seva fi; perquè són una gent perversa, uns fills que no són de fiar. M’han engelosit adorant els qui no són déus, m’han irritat venerant el no-res. Per a engelosir-los, em valdré també jo d’un poble que no és poble; em valdré, per a irritar-los, d’un poble sense seny. El foc del meu rigor ja crema i abrusarà fins al país dels morts, devorant la terra i les seves collites, inflamant els fonaments de les muntanyes. Apilaré desgràcies damunt d’ells, gastaré contra ells les meves fletxes: fam que extenua, febres que abaten i epidèmies malignes; atiaré contra ells els ullals de les feres, el verí de les serps que s’esmunyen per la pols. Pels carrers, l’espasa els prendrà els fills, i dintre casa es moriran d’esglai, tant els joves com les noies, tant els vells com els nadons. »Jo em deia: “No en deixaré rastre, ningú no guardarà el seu record.” Però no vull que l’enemic s’ensuperbeixi, que s’enorgulleixin els opressors del poble. No vull que pensin: “Que en som, de poderosos! Tot això no és pas obra del Senyor!” Aquest poble d’Israel ha perdut el seny, no té gens d’enteniment. Si fossin intel·ligents, ho comprendrien, endevinarien el sentit del seu destí. Com és que un sol home n’empaita mil o que dos en fan fugir deu mil? És que la seva Roca els ha venut, el Senyor els posa en mans d’ells. Però no és com la nostra, la roca d’ells, prou que ho saben els nostres enemics! »El cep que els preparo és cep de Sodoma, collit a les feixes de Gomorra: té els raïms verinosos, amargants, i fa un vi com el verí de les serps, com el verí mortal dels escurçons. Això els tinc preparat a casa meva, els ho he reservat en el meu celler. A mi em toca de passar comptes i pagar, en el moment que els seus peus relliscaran.» El dia del desastre és imminent, s’acosta de pressa la seva hora. El Senyor farà justícia al seu poble, s’apiadarà dels seus servidors, quan veurà que han perdut les forces i no queden ni infants ni adults. I dirà: «On són els déus dels estrangers? On és la roca on cercaven refugi? ¿No se us menjaven el bo i millor dels sacrificis? ¿No se us bevien el vi de les libacions? Que vinguin ara a defensar-vos, que vinguin a protegir-vos! Reconeixeu-ho, doncs: només jo sóc, i no hi ha altres déus fora de mi. Jo dono la mort o la vida, jo fereixo i curo les ferides. Ningú no em prendrà res de les mans. Alço la mà cap al cel, i juro això per la meva vida, que és eterna: Quan esmolaré, com un llamp, la meva espasa i armaré les meves mans per fer justícia, tornaré als enemics el que es mereixen, donaré la paga als qui em volen mal. S’embriagaran de sang les meves fletxes, s’atiparà de carn la meva espasa, de sang dels morts i dels presoners, de caps dels capitostos enemics.» Crida de goig amb ell, oh cel, prosterneu-vos davant d’ell tots els déus: farà justícia per la sang dels seus fills, tornant als qui l’odien el que es mereixen i perdonant el país del seu poble.