2 Samuel 22:2-16

Va dir: «El Senyor és la meva roca, la muralla que m’allibera; el meu Déu és el penyal on m’emparo, l’escut i la força que em salva, el meu refugi i el meu baluard, el salvador que m’allibera dels tirans. Clamo al Senyor, que és digne de ser lloat: ell em salva dels enemics. »Les onades de la mort m’envoltaven, sentia l’esglai dels torrents de Belial. M’envoltaven les onades de la mort, tenia davant meu els seus paranys. En veure’m en perill, vaig clamar al Senyor, vaig clamar al meu Déu; des del seu palau, ell va escoltar el meu clam, parà l’orella al meu crit de socors. »Llavors la terra s’estremí i tremolà, cruixiren els fonaments del cel, trontollaren quan ell es va indignar. El seu respir treia glops de fum, li sortia de la boca un foc devorador, tot ell llançava brases ardents. Esberlà la volta del cel i baixà, tenia sota els peus una negra nuvolada; volava amb un querubí per carrossa i aparegué sobre les ales de l’huracà, envoltat d’un pavelló de fosca, d’un gran aiguat i espessa nuvolada. El seu esclat encenia brases roents. El Senyor, des del cel, féu esclatar la tronada, l’Altíssim féu retrunyir la seva veu, disparant les seves fletxes, dispersava els enemics, se’n desféu llançant els seus llamps. Llavors va aparèixer el fons del mar, els fonaments de la terra quedaren descoberts, quan ressonà el reny del Senyor, el bufec terrible del seu respir.