2 Corintis 12:1-10

Em veig obligat a gloriar-me. Ja sé que no està bé, però em vull referir a les visions i revelacions que el Senyor m’ha concedit. Conec un home unit a Crist que, ara fa catorze anys, va ser endut fins al tercer cel. No em pregunteu si va ser en el cos o fora del cos; sols Déu ho sap. No sé, doncs, si aquest home va ser endut amb el cos o sense el cos, perquè tan sols ho sap Déu. El cert és que fou endut al paradís i va sentir-hi paraules inefables, que als humans no és permès de repetir. D’aquest home, sí que me’n podria gloriar, però pel que fa a mi mateix, tan sols em gloriaré de les meves febleses. De fet, si em volgués gloriar, no seria un insensat, ja que diria la veritat, però m’estimo més no fer-ho; no vull que ningú es formi de mi una opinió superior al que m’ha vist fer o m’ha sentit dir. I perquè no m’enorgulleixi de les revelacions extraordinàries que he tingut, m’ha estat clavada una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè no m’enorgulleixi. He demanat tres vegades al Senyor que me n’alliberi, però ell m’ha donat aquesta resposta: «En tens prou amb la meva gràcia. En la feblesa es manifesta plenament el meu poder.» Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist. Per tant, accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort.