1 Samuel 4:12-22

Un benjaminita va córrer des del camp de batalla i aquell mateix dia arribà a Siló; en senyal de dol duia els vestits esquinçats i el cap cobert de terra. Quan va arribar-hi, Elí estava assegut en el seu tamboret esperant prop del camí, amb l’ànsia al cor per l’arca de Déu. Tan bon punt aquell home arribà a la ciutat i donà la notícia, tot Siló va ser un clam. Elí, en sentir la cridòria, va preguntar què era aquell aldarull. L’home, entretant, corria per donar la notícia a Elí. Elí tenia ja noranta-vuit anys; els ulls se li havien entelat i havia perdut la vista. L’home li va dir: – Vinc del camp de batalla. Avui mateix m’he escapat del combat. Elí va preguntar: – Com ha anat, fill meu? El missatger va respondre: – Els israelites han fugit davant els filisteus. El nostre exèrcit ha sofert una gran derrota; a més, han mort els teus dos fills, Hofní i Pinhàs, i l’arca de Déu ha estat capturada. Així que aquell home va esmentar l’arca de Déu, Elí, vell i feixuc com era, caigué d’esquena des del tamboret a la llinda del portal, es va desnucar i va morir. Havia estat jutge d’Israel durant quaranta anys. La seva nora, la dona de Pinhàs, esperava un fill i estava a punt de donar a llum. En sentir que l’arca de Déu havia estat capturada i que el seu sogre i el seu marit havien mort, li van venir de sobte els dolors i va infantar. S’estava morint. Les dones que l’assistien li deien: – Anima’t, que has tingut un noi! Però ella no responia ni en feia cas. Pensant en l’arca de Déu, que havia estat capturada, i en la fi del seu sogre i del seu marit, deia: – S’han endut d’Israel la glòria de Déu. Per això va posar a l’infant el nom d’Icabod (que significa: «La glòria ja no hi és»). La mare deia que s’havien endut d’Israel la glòria perquè l’arca de Déu havia estat capturada.