1 Samuel 17:1-51

Els filisteus van mobilitzar les seves tropes. Es concentraren prop de Socó de Judà i acamparen entre Socó i Azecà, a Efes-Dammim. També es van mobilitzar Saül i els israelites. Van acampar a la vall de l’Alzina i van prendre posicions enfront dels filisteus. Els filisteus ocupaven una muntanya i els israelites l’altra, i entremig hi havia la vall. De les files dels filisteus va sortir aleshores un desafiador, de més de dos metres i mig d’alçada. Era Goliat, de Gat. Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. Unes polaines de bronze li protegien les cames, i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l’escuder. Goliat es plantava allà al mig i cridava cap a les files d’Israel: – Per què heu sortit a combatre? Jo sóc filisteu, però vosaltres només sou esclaus de Saül. Trieu-vos un home que baixi a lluitar amb mi! Si ell guanya i em mata, serem els vostres vassalls; però si guanyo jo i el mato, vosaltres sereu vassalls nostres i us haureu de sotmetre. El filisteu afegia: – Desafio les tropes d’Israel. Que vingui un dels vostres i lluitarem tots dos! Quan Saül i tots els israelites sentien aquestes paraules del filisteu, quedaven esbalaïts de por. David era fill d’un efratita de Betlem de Judà que es deia Jessè i que tenia vuit fills. En temps de Saül, aquest home era un dels notables. Els tres fills grans de Jessè havien anat a la guerra, a les ordres de Saül. Es deien Eliab, el primogènit, Abinadab, el segon, i Ximà, el tercer. David era el més petit. Els tres més grans s’havien allistat amb Saül. David anava i venia, de prop de Saül a Betlem, on pasturava el ramat del seu pare. El filisteu es plantava allà al mig, matí i tarda. Va fer-ho durant quaranta dies. Jessè va dir al seu fill David: – Pren aquest sac de blat torrat i aquests deu pans, i corre a portar-ho als teus germans, al campament. Aquests deu formatges, porta’ls al comandant. Informa’t de com estan els teus germans i torna amb la seva soldada. Saül és amb ells i amb totes les tropes d’Israel, a la vall de l’Alzina, per combatre contra els filisteus. David es va llevar de bon matí, confià el ramat a algú que el vigilés, va carregar-ho tot i se n’anà, tal com Jessè li havia manat. Quan va arribar al campament, les tropes formaven en ordre de batalla i llançaven el crit de guerra. Israelites i filisteus estaven arrenglerats, un exèrcit enfront de l’altre. David va descarregar el que portava, ho confià al guardià dels bagatges i corregué al camp de batalla a saludar els seus germans. Mentre conversava amb ells, s’avançà des de les files dels filisteus aquell desafiador que es deia Goliat, el filisteu de Gat, i es va posar a fer els discursos de cada dia. David ho va sentir. Tots els israelites, en aparèixer aquell home, van retirar-se esporuguits. Un israelita deia: – Veieu aquest home que s’avança? Puja a desafiar Israel. Si algú el vencia, el rei el cobriria de riqueses, li donaria la seva pròpia filla i concediria a la seva família grans privilegis a Israel. David va preguntar als homes que eren allà prop d’ell: – Què dieu que faran al qui venci aquest filisteu i esborri la vergonya d’Israel? Qui és aquest filisteu incircumcís, per a desafiar les tropes del Déu viu? Aquells soldats li van repetir allò mateix que havien dit: – Això faran al qui el venci. Eliab, el seu germà gran, en sentir com David parlava amb els soldats, es va enfadar amb ell i li digué: – Per què has vingut? A qui has deixat aquelles quatre ovelles en el desert? Et conec prou. Ets un pretensiós, ple de males intencions. Tu has baixat a presenciar la batalla. David li va respondre: – I què he fet, ara? Et parlava i prou! Es va separar d’ell i, adreçant-se a un altre, li va repetir la mateixa pregunta. Tots li responien igual que els primers. Però algú que va sentir el que David deia, ho comunicà a Saül, i aquest el va fer cridar. David digué a Saül: – Que ningú no s’acovardeixi per aquest filisteu. Aquest servent teu anirà a lluitar contra ell. Però Saül respongué a David: – Tu no pots posar-te al davant d’aquest filisteu i lluitar contra ell. Tu encara ets un noi, i ell està avesat a combatre des de jove. David li va explicar: – El teu servent és pastor del ramat del seu pare. Si ve un lleó o un ós i s’emporta una ovella del ramat, el persegueixo, l’ataco i li prenc la presa de la boca. I si s’abraona contra mi, l’agafo per sota la barra i el mato. El teu servent ha matat lleons i óssos: aquest filisteu incircumcís serà com un d’ells, perquè ha desafiat les tropes del Déu viu! David va dir també: – El Senyor, que m’ha salvat d’óssos i lleons, també em salvarà d’aquest filisteu. Aleshores Saül li digué: – Vés, i que el Senyor sigui amb tu. Saül va vestir David amb la seva pròpia armadura i li posà un casc de bronze i una cuirassa. Sobre l’armadura, David es va cenyir l’espasa. Però quan provà de moure’s, no podia, perquè no hi estava avesat. Digué, doncs, a Saül: – Amb tota aquesta ferramenta a sobre, no podria caminar. No hi estic acostumat. I es va treure l’armadura. Prengué el seu bastó, va triar cinc palets ben llisos del torrent, se’ls ficà al sarró i, amb la fona a la mà, va avançar cap al filisteu. El filisteu, precedit del seu escuder, anava acostant-se a David. Llavors, fixant-se en David, el va menysprear: no era més que un xicot de cabell roig i de bona presència. I li va dir: – ¿Et penses que sóc un gos, que véns amb aquest bastó? El filisteu es posà a maleir David en nom dels seus déus. Després li digué: – Vine, que donaré la teva carn als ocellots i als animals feréstecs. David li va respondre: – Tu véns contra mi amb l’espasa, la llança i la javelina, però jo vinc contra tu en nom del Senyor de l’univers, el Déu de les tropes d’Israel, que tu has insultat. Avui mateix el Senyor et farà caure a les meves mans, et mataré i et tallaré el cap. Avui donaré les despulles de l’exèrcit filisteu als ocellots i als animals feréstecs, i tot el país sabrà que Israel té un Déu. Tots els qui són aquí veuran que el Senyor no dóna la victòria amb l’espasa o amb la llança. El Senyor és l’amo de la guerra i avui us farà caure a les nostres mans. Així que el filisteu s’avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sor-tir dels rengles de l’exèrcit i corregué a plantar-li cara. David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa. Després va anar d’una correguda fins al filisteu, li tragué l’espasa de la beina i el va rematar tallant-li el cap. En veure mort el més valent dels seus guerrers, els filisteus van emprendre la fugida.