Obadiahu anà a trobar Acab i el va informar, i Acab anà a trobar Elies. Tan bon punt Acab el va veure, li va cridar:
– ¿Ets tu, el qui porta la desgràcia a Israel?
Ell li respongué:
– Jo no porto la desgràcia a Israel, sinó tu i la família del teu pare, que heu abandonat els manaments del Senyor per anar darrere els Baals. Però ara aplega’m tot Israel a la muntanya del Carmel, i també els quatre-cents cinquanta profetes de Baal i els quatre-cents profetes dels bosquets sagrats, que Jezabel manté.
Acab va fer venir tots els israelites i va aplegar aquells profetes a la muntanya del Carmel. Aleshores Elies s’acostà a tot el poble i va exclamar:
– Fins quan anireu saltant, ara amb una crossa, ara amb una altra? Si el Senyor és Déu, seguiu-lo! Si ho és Baal, seguiu-lo a ell!
El poble no responia res. Llavors Elies els va dir:
– Jo sóc l’únic profeta del Senyor que ha quedat, mentre que els profetes de Baal són quatre-cents cinquanta. Que ens donin dos vedells: que ells se’n triïn un, el tallin i el posin damunt la llenya, però sense encendre el foc. Jo prepararé l’altre vedell i també el posaré sobre la llenya, sense encendre foc. Després, que ells invoquin el nom del seu déu i jo invocaré el nom del Senyor. El déu que respongui per mitjà del foc, és realment Déu.
Tot el poble va respondre:
– Hi estem d’acord!
Elies va dir als profetes de Baal:
– Trieu-vos un dels dos vedells i prepareu-lo primer vosaltres, que sou més. Invoqueu el nom del vostre déu, però no encengueu el foc.
Van agafar el vedell que els havien donat, el van preparar i anaren invocant el nom de Baal des del matí fins al migdia, dient: «Baal, respon-nos!» Però no se sentia cap veu ni cap resposta, per més que saltaven al voltant de l’altar que els havien construït. Al migdia, Elies es burlava d’ells dient:
– Crideu més fort! Baal és déu, però potser està capficat o bé té feina, o qui sap si és de viatge! Potser dorm, però ja es despertarà!
Ells cridaven més fort encara i, segons el seu costum, es feien incisions amb punyals i llances fins que els rajava la sang. Passat ja migdia, van entrar en deliri profètic fins a l’hora de l’ofrena. Però no se sentia cap veu ni cap resposta, ni els escoltava ningú.
Aleshores Elies va dir a tot el poble:
– Acosteu-vos a mi.
Tothom se li va acostar. Elies va refer l’altar del Senyor que estava enderrocat: va agafar dotze pedres, segons el nombre de les tribus dels fills de Jacob, a qui Déu havia comunicat aquesta paraula: «El teu nom serà Israel.» Amb aquelles pedres, doncs, va reconstruir l’altar dedicat al nom del Senyor i després, al seu voltant, va obrir un solc com per a sembrar-hi dues mesures de gra. Va col·locar la llenya, preparà el vedell, el posà damunt la llenya i digué:
– Ompliu quatre gerres d’aigua i tireu-la sobre la víctima de l’holocaust i sobre la llenya.
Ho van fer així. Després va manar:
– Torneu-hi!
Ells hi van tornar.
Digué encara:
– Feu-ho per tercera vegada!
I ho van fer per tercera vegada. L’aigua regalimava per tot l’altar, i el solc n’anava ple. Quan va ser l’hora de l’ofrena del capvespre, el profeta Elies s’acostà i pregà així:
– Senyor, Déu d’Abraham, d’Isaac i d’Israel: que se sàpiga avui que tu ets Déu a Israel, que jo sóc servent teu i que he fet tot això per ordre teva. Respon-me, Senyor, respon-me, perquè aquest poble es convenci que tu, Senyor, ets Déu i que fas tornar els cors cap a tu.
Llavors va baixar un foc que venia del Senyor i va consumir la víctima de l’holocaust, la llenya, les pedres i la pols, i va assecar l’aigua del solc. Tot el po-ble, en veure-ho, es prosternà amb el front a terra i clamava:
– El Senyor és Déu! El Senyor és Déu!
Elies els va ordenar:
– Agafeu els profetes de Baal! Que no se n’escapi ni un!
Ells els van agafar. Elies els va fer baixar al riu Quixon i allí els va degollar.