1 Corintis 7:1-11

Passo a tractar del que em vau escriure. És bo abstenir-se de relacions sexuals. Però, per a evitar comportaments libidinosos, val més que cada home tingui la pròpia muller, i cada dona, el propi marit: que el marit compleixi el seu deure matrimonial envers la muller, i que la muller faci el mateix envers el marit. No és la muller qui disposa del seu cos, sinó el marit, com tampoc no és el marit qui disposa del seu cos, sinó la muller. No us refuseu l’un a l’altre, si no és de comú acord i durant un cert temps per tal de dedicar-vos a la pregària; però després torneu a tenir relacions matrimonials, no fos cas que Satanàs us temptés aprofitant-se de la vostra falta de domini. Això ho dic per fer-vos una concessió, no per imposar-vos res. Prou voldria que tothom fos com jo, però cadascú ha rebut de Déu el seu propi do: els uns, aquest; els altres, l’altre. Als qui no són casats i a les viudes, els dic que és bó que continuïn com estan, tal com faig jo. Però si no poden guardar continència, que es casin, perquè val més casar-se que cremar-se. Als casats els dono aquesta ordre, que no és meva, sinó del Senyor: la dona no s’ha de separar del marit, i si se’n separa, que no es torni a casar o bé que es reconciliï amb el seu marit; i l’home no ha de deixar la seva muller.