1 Corintis 14:2-15

El qui té el do de parlar en llengües, no parla als homes, sinó a Déu. Ningú no el pot entendre: mogut per l’Esperit, diu coses misterioses. En canvi, el qui té el do de profecia parla als homes: edifica, exhorta, anima. El qui parla en llengües s’edifica a si mateix, mentre que el qui profetitza edifica la comunitat. Jo desitjo que tots vosaltres parleu en llengües, però més encara que profetitzeu: és millor profetitzar que no pas parlar en llengües, fora que algú les interpreti per a l’edificació de la comunitat. Suposeu, germans, que jo us vingués a trobar i us parlés en llengües: de què us serviria, si la meva paraula no us portava cap mena de revelació, de coneixement, de profecia o d’ensenyament? Passa com amb els instruments musicals, per exemple una flauta o una cítara. Si no donen un so net, com es podrà reconèixer què toquen l’una i l’altra? I si la trompeta dóna un toc confús, qui es prepararà per al combat? Igualment, si quan parleu en llengües no en doneu la interpretació, qui podrà entendre el que dieu? Serà com si parléssiu a l’aire! En el món hi ha infinitat de maneres d’expressar-se i no hi ha res que no es pugui expressar; però si desconec el significat de les expressions, per al qui parla amb mi seré un estranger i ell serà per a mi un estranger. Igualment vosaltres: ja que anheleu els dons de l’Esperit, cerqueu de tenir-los en abundància, però procureu que sigui per a l’edificació de la comunitat. Per tant, el qui tingui el do de parlar en llengües, que pregui perquè algú les sàpiga interpretar. Si jo prego en llengües, el meu esperit prega, però el meu enteniment no arriba a donar fruit. Què he de fer, doncs? Pregar amb l’esperit, i pregar també amb l’enteniment; cantar amb l’esperit, i cantar també amb l’enteniment.