1 Cròniques 17:16-27

Llavors el rei David anà a asseure’s a la presència del Senyor i va dir: – Qui sóc jo, Senyor-Déu, i què és el meu casal, perquè m’hagis conduït fins aquí? I com si això et semblés poca cosa, Déu meu, has volgut parlar del casal d’aquest servent teu en temps futurs. Tu m’has mirat com un home d’alta condició, Senyor-Déu! Què més podria dir-te encara David que et donés glòria, ell que és servent teu? Tu coneixes el teu servent! Senyor, per amor del teu servent, pel teu bon cor, has volgut fer tot això tan gran i fer conèixer així totes les teves grans obres. Senyor, no hi ha ningú com tu, no hi ha cap més Déu fora de tu, capaç de fer tot el que hem sentit contar. I quina altra nació hi ha a la terra com tu, Israel? Déu mateix ha anat a rescatar-se’ls per fer-ne el seu poble! Tu t’has fet una anomenada: has obrat coses grans i prodigioses, expulsant nacions de davant el teu poble que havies rescatat d’Egipte. Del poble d’Israel, tu n’has fet el teu poble per sempre, i tu, Senyor, t’has fet el seu Déu. Ara, doncs, Senyor, mantén per sempre això que has promès al teu servent i al seu casal; compleix la teva promesa. Quan la gent dirà: “El Senyor de l’univers és el Déu d’Israel”, reconeixerà la grandesa eterna del teu nom. I el casal del teu servent David es mantindrà ferm davant teu, perquè tu, Déu meu, has revelat al teu servent que li edificaries un casal. Per això jo, que sóc el teu servent, he gosat adreçar-te aquesta pregària. Tu, Senyor, ets realment Déu i has comunicat al teu servent aquesta bona promesa. Digna’t beneir ara el casal del teu servent perquè es perpetuï per sempre davant teu. Allò que tu, Senyor, beneeixes, queda beneït per sempre.