Succeí, a l’època que governaven els jutges, que hi hagué fam en el país, i un home de Betlem de Judà va marxar, amb la seva dona i els seus dos fills, a viure temporalment als camps de Moab.
Aquell home es deia Elimèlec, la seva dona, Noemí i els dos fills, Mahlon i Quilion. Eren efratites de Betlem de Ju-dà. Arribats als camps de Moab, s’hi van establir.
Quan Elimèlec, el marit de Noemí, va morir, ella es va quedar sola amb els dos fills.
Aquests es van casar amb dones moa-bites; el nom de l’una era Orpà, i el de l’altra, Rut. Van viure allà uns deu anys.
Després van morir Mahlon i Quilion, i la dona es va quedar sense fills i sense marit.
Aleshores ella va decidir de tornar dels camps de Moab al seu país, amb les seves dues nores, perquè havia sentit dir que el Senyor havia visitat el seu poble i els donava pa.
Va sortir, doncs, acompanyada de les seves dues nores, del lloc on havia viscut; i emprengué el camí per tornar a la terra de Judà.
Però digué a les seves dues nores: “Aneu, torneu cadascuna a la casa de la vostra mare, i que el Senyor sigui bon-dadós amb vosaltres, tal com vosaltres ho heu estat amb els difunts i amb mi.
Que el Senyor us concedeixi a totes dues de trobar una vida tranquil·la a casa d’un nou marit.” Les va besar, i elles es van posar a plorar;
i li digueren: “No; tornarem amb tu al teu poble.”
Però Noemí els va dir: “Torneu-vos-en, filles meves. Per què voleu venir amb mi? Que potser tinc més fills a les entranyes que puguin ser marits vos-tres?
Torneu-vos-en, filles meves, que jo ja sóc massa vella per a prendre marit. I, si digués que encara tinc esperances, que aquesta mateixa nit estaré amb un espòs, i fins si arribés a tenir fills,
¿esperaríeu fins que fossin grans i, per causa meva, us estaríeu de casar-vos? No, filles meves; que ja estic prou afligida per vosaltres perquè la mà del Senyor s’ha alçat contra mi.”
Elles van esclatar en plors altra vegada. I Orpà va donar el bes de comiat a la seva sogra i se’n tornà al seu poble, però Rut es va quedar amb ella.
Llavors Noemí digué: “Mira, la teva cunyada se n’ha tornat al seu poble i als seus déus; torna-te’n amb ella.”
Rut li replicà: “No m’insisteixis que et deixi ni que me’n vagi del teu costat, perquè allà on tu vagis, allà aniré jo; allà on tu visquis, allà viuré jo. El teu poble serà el meu poble, i el teu Déu serà el meu Déu.
On tu moris, moriré jo, i allà seré enterrada. Que el Senyor em castigui amb severitat si no és només la mort qui em separi de tu.”
Veient que s’obstinava a acompanyar-la, Noemí no va insistir més.
Van caminar juntes fins a arribar a Betlem, i, quan van entrar-hi, tota la població es va alterar a causa d’ella; i deien les dones: “¿No és Noemí, aquesta?”
Però ella respongué: “No em digueu Noemí; digueu-me Marà, perquè l’Omnipotent m’ha ben amargat.
Plena vaig marxar i el Senyor m’ha fet tornar buida. Per què m’heu de dir Noemí, si el Senyor ha testificat contra mi, i m’ha afligit l’Omnipotent?”
Així va retornar Noemí amb Rut, la seva nora, des dels camps de Moab. I van arribar a Betlem quan començava la sega de l’ordi.
Aplicació de la Bíblia
Bible App for Kids
