ROMANS 8:18-27

Considero, a més, que els sofriments del temps present no són comparables a la glòria que s’ha de reflectir en nos-altres. De fet, la creació entera anhela im-pacient la revelació dels fills de Déu. Tota la creació ha estat sotmesa al fracàs, no de bon grat, sinó per dispo-sició d’aquell qui la va subjugar, mantenint, però, l’esperança que un dia serà també alliberada la creació, de l’esclavatge de la corrupció per a participar en la llibertat gloriosa dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tota la creació gemega i pateix dolors de part. I això no és tot: també nosaltres, que tenim les primícies de l’Esperit, geme-guem interiorment tot esperant amb ànsia l’afillament, que és el rescat del nostre cos, ja que és en l’esperança que vam ser salvats. Ara bé, esperança d’allò que veiem no és esperança: si ja ho veiem, a què treu esperar encara? En canvi, si esperem allò que encara no veiem, ens cal constància per espe-rar. Igualment, l’Esperit ve en ajuda de la nostra feblesa perquè nosaltres no sa-bem prou bé què hem de demanar, per pregar com cal, però l’Esperit en persona intercedeix per nosaltres amb ge-mecs indescriptibles; i aquell qui escruta el cor sap quina és la intenció de l’Esperit, puix que és d’acord amb Déu que intercedeix pels consagrats.