SALMS 18:1-19

Jo t’estimo, Senyor, fortalesa meva. El Senyor és la meva roca i el meu castell, el meu llibertador i el meu Déu, el penyal on jo m’emparo, escut i defensa salvadora, el meu refugi. Invoco el Senyor, que és digne de lloança, i dels meus enemics em veig salvat. M’encerclaven els lligams de la mort, i els torrents de Belial m’espaor-dien; els llaços infernals em rodejaven, m’havien sorprès els paranys de la mort. En la meva angoixa invocava el Senyor, vers el meu Déu implorava; des del seu santuari va sentir el meu crit, i el clam que li adreçava ressonà a la seva orella. Llavors, la terra fou sacsejada i tre-molà, els fonaments de les muntanyes trontollaven, s’enfonsaven sota el seu furor. Del seu bufec pujà una fumarada i la seva boca llançava foc abrusador, tot ell era una brasa roent. Inclinà la volta del cel, i davallà; tenia estesa sota els peus una fosca nuvolada. Volava prenent un querubí per muntura i planava sobre les ales del vent. Com a cobertura es féu un cercle de tenebres, i com a pavelló, les aigües tenebroses sobre una nuvolada de foscúria. Els núvols, pel fulgor de la seva presència, esclataren en pedregada i centelles de foc. Des del cel el Senyor féu esclatar la tronada, i l’Altíssim féu retrunyir la seva veu. Disparà les seves fletxes i els es-pantà, multiplicà els llamps i sembrà la derrota. El fons de les aigües quedà a la vista, i els fonaments de la terra, al des-cobert, sota la teva imprecació, Senyor, de la forta alenada de la teva indig-nació. Des de dalt allargà la mà i m’agafà, em tragué fora de tanta angúnia, m’arrancà del meu potent enemic, dels qui m’odiaven i eren més forts que no pas jo. Volien assaltar-me en dia d’infor-tuni, però el Senyor vingué a sostenir-me; m’ha fet sortir a camp obert, m’alliberà perquè em vol bé.