Aquell mateix dia, Jesús va sortir de casa i es va asseure a la vora del llac.
Llavors s’hi aplegà tanta gent que va haver de pujar a asseure’s en una barca. Tota la gent s’estava dreta a la riba.
Aleshores els explicà moltes coses per mitjà de paràboles. Deia: “El sembrador va sortir a sembrar.
Tot sembrant, part de la llavor va cau-re arran del camí, i vingueren els ocells i se la van menjar.
Una altra part va caure en terreny pedregós, on gairebé no hi havia terra, i, per la poca fondària de la terra, va brotar molt aviat;
però en sortir el sol, es va marcir, i com que no tenia arrels s’assecà.
Una altra part va caure entre els cards, i quan els cards van créixer la van ofegar.
Però altres llavors van caure en terra bona i van donar fruit: una, cent; una altra, seixanta; una altra, trenta.
Qui tingui orelles que escolti!”
Els deixebles se li van acostar a preguntar-li: “Per què els parles en parà-boles?”
Ell els respongué: “A vosaltres us és permès de conèixer els secrets del regne del cel, però a ells no els és permès.
Perquè al qui té, se li donarà fins que li’n sobri; però al qui no té, fins i tot allò que té li serà pres.
Per això els parlo en paràboles; perquè miren sense veure-hi i senten sense escoltar ni comprendre.
Ens ells es compleix la profecia d’Isaïes, que diu:
Per més que escolteu no entendreu,
per més que mireu no hi veureu.
Perquè el cor d’aquest poble s’ha fet insensible.
S’han tapat les orelles per tal de no sentir-hi,
i han tancat els ulls per no veure-hi
ni entendre amb el cor,
ni convertir-se,
perquè jo els pugui guarir!
En canvi, feliços vosaltres, que teniu ulls que hi veuen i orelles que hi senten.
Us asseguro que molts profetes i jus-tos van desitjar de veure les coses que vosaltres veieu, i no les van veure, i sentir les coses que vosaltres sentiu, i no les van sentir.