GÈNESI 2:1-25

Així es van fer el cel i la terra amb tot el que contenen, i al setè dia Déu va acabar la tasca que havia emprès i va reposar, aquell dia setè, de tota l’obra que havia creat. I Déu va beneir el dia setè i el santificà, perquè fou en ell que Déu va reposar de tota l’obra creadora que havia efectuat. Així foren els orígens del cel i la terra quan van ser creats, el dia que el Déu Etern va crear la terra i el cel, i a la terra encara no hi havia cap arbust campestre, ni havia brotat cap herba al camp, perquè el Déu Etern en-cara no havia fet ploure damunt la terra i tampoc no hi havia cap home per a conrear el camp, sinó que de la terra pujava un vapor que humitejava tota la superfície del terreny. Llavors el Déu Etern va formar l’home amb la pols del terreny i li insuflà a les narius un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser vivent. Després el Déu Etern va plantar un jardí a l’Edèn, cap a l’orient, i hi va posar l’home que havia format. El Déu Etern va fer que de la terra naixessin tota mena d’arbres agradables de mirar i bons per a menjar; i al bell mig, l’arbre de la vida i l’arbre del co-neixement del bé i del mal. De l’Edèn sortia un riu per regar el jardí, i d’allí es repartia en quatre braços. El primer s’anomena Fison i envolta tot el país d’Havilà, on hi ha l’or. L’or d’aquella terra és del bo; també s’hi troba la resina olorosa i la pedra d’ònix. El nom del segon riu és Guibon i envolta tot el país de Cuix. El nom del tercer riu és Tigris i corre a l’orient d’Assíria. El quart és l’Eu-frates. El Déu Etern prengué, doncs, l’home i el posà al jardí de l’Edèn a fi que el conreés i en tingués cura. I el Déu Etern va fer a l’home aquesta advertència: “De tots els arbres del jardí, en pots menjar, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengessis pas, perquè si un dia en menges, estigues segur que moriràs.” Després, el Déu Etern digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda convenient.” El Déu Etern va formar de la terra tots els animals feréstecs i totes les aus del cel, i els emmenà davant l’home per veure com els anomenaria, perquè tal com l’home anomenés cada animal, aquell fóra el seu nom. I Adam va posar nom a tot el bestiar, i a les aus del cel i a tots els animals feréstecs; però per a ell no va trobar una companyia adient. Llavors el Déu Etern va fer caure l’home en un son profund, i mentre dormia prengué una de les seves coste-lles i tancà la carn al seu lloc. I de la costella que havia tret de l’home, el Déu Etern en va fer una dona i la dugué a l’home. Llavors l’home digué: “Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Aquesta s’anomenarà ‘do-na’, perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixarà el pare i la mare i s’unirà a la seva muller i seran una sola carn.” I tots dos, l’home i la dona, anaven despullats i no se n’avergonyien.