DEUTERONOMI 32:1-43

Escolteu, cels, que vull parlar, i que la terra escolti les paraules de la meva boca! Caigui com la pluja el meu ensenyament, regalimi com la rosada el meu discurs; com el plugim sobre l’herbei, i com els ruixats sobre el prat. Perquè vull proclamar el nom del Senyor: reconegueu la grandesa del nostre Déu. Ell és la roca, el seu obrar és perfecte; tots els seus camins són justos. És Déu fidel, sense malícia; és just i recte. S’ha portat malament amb ell –no són dignes de ser fills seus–, aquesta generació malvada i perversa. ¿Així us comporteu amb el Senyor, poble neci i sense seny? ¿No és ell el teu pare que et va crear? Ell t’ha fet i t’ha format! Recorda els temps antics, repassa els anys, generació per ge-neració. Pregunta al teu pare, que ell t’ho dirà, als teus ancians, que t’ho expliquin. Quan l’Altíssim va assignar heretat a les nacions, va separar els fills d’Adam, va fixar límits als pobles, segons el nombre dels fills d’Israel. Perquè la porció del Senyor és el seu poble, Jacob, la seva heretat preciosa. El troba a la terra desèrtica, enmig de la desolació d’espantosa solitud, el protegeix, el sustenta i el cuida, com la nineta dels seus ulls. Com l’àguila que desvetlla la seva niuada i plana sobre els seus petits, estén les seves ales, els pren, i els porta sobre les seves plomes. El Senyor, tot sol, els va guiar, sense l’ajut de cap altre déu foraster. El féu remuntar a les altures de la terra, el nodrí amb els fruits del camp, li féu xuclar la mel de la roca, i l’oli de les dures pedres; amb quallada de les vaques i llet de les ovelles, amb greix d’anyells; amb moltons de la raça de Basan, i cabrits, amb la flor dels grans de blat, i de la sang del raïm en vas poder beure vi. Però Jeixurun s’ha engreixat i tira guitzes, s’ha ben atipat, s’ha fet pesat i tou, i ha rebutjat Déu, el seu Creador, ha menyspreat la roca de la seva salvació. L’han engelosit amb déus estran-gers, amb ídols abominables l’irriten. Han fet sacrificis als dimonis, i no a Déu: a uns déus que no coneixien, nouvinguts, arribats de poc, a qui no havien servit els seus avantpassats. De la roca que t’ha engendrat no fas cas, i t’has oblidat del Déu que t’ha format. El Senyor ho ha vist i els ha rebutjat, perquè els seus fills i les seves filles l’han provocat, i ha dit: “Apartaré la mirada d’ells, a veure quina serà la seva fi, perquè és una generació perversa, fills en els quals no hi ha lleialtat. Ells m’han provocat a gelosia amb allò que no és Déu, m’han fet aïrar amb els seus déus irreals; i jo els provocaré a gelosia amb allò que no és poble, i els faré aïrar amb una nació fo-rassenyada. Perquè ha saltat foc de la meva còlera, que cremarà fins al país dels morts, devorarà la terra i els seus pro-ductes i abrusarà els fonaments de les muntanyes. Aplegaré damunt d’ells calamitats, esgotaré contra ells les meves sa-getes. Consumits per la fam, rosegats per la febre i per la plaga mortal, enviaré contra ells les dents de les feres, amb el verí dels rèptils de la pols. A fora, l’espasa segarà els fills; a dins la casa, imperarà el terror: moriran els joves i les donzelles, les criatures i els vells de cabells blancs. Vaig pensar que els escamparia, que esborraria la seva memòria d’entre els homes, si no fos que temo el vituperi de l’enemic i que en el malentès els seus ad-versaris vinguessin a dir: «La nostra força ha vençut i el Senyor no hi ha fet res en això.» Perquè són una nació sense seny, mancada d’enteniment. Si fossin savis, ho entendrien, comprendrien on van a parar. ¿Com un de sol pot perseguir-ne mil, i dos fer-ne fugir deu mil, si no perquè la seva roca els ha venut, el Senyor els ha deixat? Perquè la seva roca no és com la nostra roca, i els nostres enemics ho certifiquen; perquè dels ceps de Sodoma prové la seva vinya, i també del camps de Gomorra; raïms metzinosos, són els seus raïms; raïms amargants, són els que pro-dueixen. Metzina de serps, és el seu vi, i verí mortal d’escurçons. I això ¿no ho tinc guardat amb mi, segellat en els meus dipòsits? Meva és la venjança i la retribució; al seu moment ensopegarà el seu peu, perquè és a prop el dia del seu de-sastre, ve de pressa el que hi ha preparat per a ells. Perquè el Senyor jutjarà el seu poble, i es compadirà dels seus servidors quan vegi que se’ls esgota la força i no hi queden ni esclaus ni lliures. Dirà, llavors: On són els seus déus, la roca en què confiaven, aquests que menjaven el greix dels seus sacrificis i bevien el vi de les seves libacions? Que vinguin a ajudar-vos, que estenguin damunt vostre la seva protecció! Veieu ara que jo, només jo, sóc, que no hi ha cap altre Déu fora de mi. Jo faig morir i jo faig viure, jo fereixo i jo guareixo, i ningú no pot alliberar-se de la meva mà. Sí, jo alço vers al cel la meva mà i declaro: Tan cert com visc eter-nament que quan esmoli la meva espasa ful-gurant, i la meva mà emprengui el judici, prendré venjança dels meus ad-versaris, i als qui m’odien pagaré el que es mereixen. Embriagaré de sang les meves sa-getes; la meva espasa devorarà la carn, la sang dels ferits i dels captius, els caps dels protagonistes ene-mics.” Alegreu-vos, nacions, amb el seu poble, perquè venjarà la sang dels seus servidors, prendrà venjança dels seus adver-saris i farà expiació per la seva terra i pel seu poble.