2 CRÒNIQUES 20:20-30

2 CRÒNIQUES 20:20-30 BEC

L’endemà, de bon matí es van dirigir al desert de Tecoa. Quan sortien, Josafat es va aturar i digué: “Escolteu-me, els de Judà i vosaltres, els habitants de Jerusalem! Confieu en el Senyor, el vostre Déu, i us sentireu segurs; confieu en els profetes, i triomfareu!” I després d’haver deliberat amb el poble, va designar cantors perquè, en honor del Senyor, vestits amb els ornaments sagrats i marxant davant de les tropes, cantessin: “Lloeu el Senyor, perquè és etern el seu amor!” Tan bon punt van començar a cantar himnes de lloança, el Senyor va provocar la confusió entre els ammonites, els de Moab i els de la muntanya de Seïr, que venien per atacar Judà, i van ser derrotats. Perquè els ammonites i els de Moab es van revoltar contra els de la muntanya de Seïr fins a destruir-los totalment, i després d’acabar amb els habitants de Seïr es van abraonar els uns contra els altres fins a destruir-se mútuament. Quan els de Judà van arribar a la talaia des d’on es pot veure el desert, es van girar cap a aquella multitud, i veieren que tot eren cadàvers estesos per terra, perquè ningú no es va poder escapar. Josafat i la seva gent hi van anar per saquejar les despulles; van trobar entre els cadàvers moltes coses valuoses, vestits i joies, que se’n van endur, però eren tan abundants que no les podien transportar totes. Van estar tres dies arreplegant el boti, de tant que n’hi havia. El quart dia es van reunir a la vall de la Benedicció, i allí van beneir el Senyor. Per això aquell lloc porta aquest nom, fins al dia d’avui. Tots els homes de Judà i de Jerusalem, amb Josafat al davant, van emprendre la marxa per tornar a Jerusalem plens d’alegria, perquè el Senyor els havia omplert de goig a costa dels seus enemics. Van entrar a Jerusalem, al temple del Senyor, al so de cítares, d’arpes i de trompetes. I el terror de Déu es va apoderar de tots els reialmes dels territoris veïns, quan van saber que el Senyor havia combatut contra els enemics d’Israel. Així el regnat de Josafat estigué tranquil, perquè el seu Déu li havia concedit repòs per tots costats.