1 CORINTIS 12:4-31

Tenim diversitat de dons, però l’Es-perit és el mateix; i encara que els serveis estan repartits, el Senyor és el mateix; les funcions són variades, però és el mateix Déu qui opera totes les coses en tots nosaltres. La manifestació de l’Esperit es dis-tribueix a cadascú per a profit de tots. A un li és donada paraula de saviesa, per mitjà de l’Esperit; a un altre, paraula de ciència, segons el mateix Esperit; a un altre, fe, per obra del mateix Esperit; a un altre, el do de guaricions, per aquest únic Esperit; a un altre, el do de fer miracles; a un altre, el do de profecia; a un altre, dis-cerniment d’esperits; a un altre, el parlar en llengües desconegudes; a un altre, el do de traduir-les. Però totes aquestes coses són opera-des per un sol i mateix Esperit, que re-parteix com li sembla bé a cadascú particularment. El cos humà, que és u, encara que és format per molts membres, tots ells constitueixen un sol cos; així és també el Crist. Perquè, també tots nosaltres, tant si som jueus com si som grecs, igual es-claus que lliures, hem estat batejats amb un sol Esperit, per a formar un sol cos, i tots hem begut d’un sol Esperit. Bé, doncs, el cos tampoc no és en si mateix un membre únic, sinó que en són molts. Si el peu digués: “Com que no sóc mà, no sóc del cos”, no per això deixaria d’ésser del cos. I si l’orella digués: “Com que no sóc ull, no sóc del cos”, no per això deixaria d’ésser del cos. Si tot el cos fos ull, com podria es-coltar? I, si tot el cos fos orella, com podria olorar? Ara bé, Déu ha situat cada un dels membres en el lloc del cos que li ha semblat millor. Si tots fóssim un sol membre, on seria el cos? Així, doncs, encara que els membres siguin molts, el cos és un de sol. I l’ull no pot dir a la mà: “No t’he de menester”; ni tampoc el cap no pot dir als peus: “No us necessito.” Ben al contrari, aquells membres del cos que semblen més febles, són els més indispensables. I els membres del cos que tenim per menys dignes, els envoltem de gran dis-tinció, i aquells que ens semblen menys presentables, els cobrim amb més de-cència, considerant que allò que ja és presen-table no en té cap necessitat. De fet, Déu ha disposat el cos donant més honor a qui més en necessitava, per tal que no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin igual cura els uns dels altres. Per això, quan un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell; quan un membre és honorat, tots els membres s’alegren amb ell. Vosaltres, doncs, sou el cos de Crist, i cadascú per la seva part n’és un membre. I, així, Déu n’ha establert alguns dins l’Església: en primer lloc, apòstols, en segon lloc, profetes, en tercer lloc, mes-tres; després els qui fan miracles, des-prés els qui tenen gràcia de guaricions, els qui porten l’ajut social, els qui ad-ministren, els qui tenen do de parlar llengües desconegudes. ¿Per ventura són tots apòstols? ¿Són tots profetes? ¿Són tots mestres? ¿Tots fan miracles? ¿Tenen tots el do de guaricions? ¿Parlen tots llengües desconegudes? ¿Tots fan de traductors? Tingueu més interès per als carismes millors. I, encara, us vull presentar un camí més excel·lent.