Bé, doncs, el cos tampoc no és en si mateix un membre únic, sinó que en són molts.
Si el peu digués: “Com que no sóc mà, no sóc del cos”, no per això deixaria d’ésser del cos.
I si l’orella digués: “Com que no sóc ull, no sóc del cos”, no per això deixaria d’ésser del cos.
Si tot el cos fos ull, com podria es-coltar? I, si tot el cos fos orella, com podria olorar?
Ara bé, Déu ha situat cada un dels membres en el lloc del cos que li ha semblat millor.
Si tots fóssim un sol membre, on seria el cos?
Així, doncs, encara que els membres siguin molts, el cos és un de sol.
I l’ull no pot dir a la mà: “No t’he de menester”; ni tampoc el cap no pot dir als peus: “No us necessito.”
Ben al contrari, aquells membres del cos que semblen més febles, són els més indispensables.
I els membres del cos que tenim per menys dignes, els envoltem de gran dis-tinció, i aquells que ens semblen menys presentables, els cobrim amb més de-cència,
considerant que allò que ja és presen-table no en té cap necessitat. De fet, Déu ha disposat el cos donant més honor a qui més en necessitava,
per tal que no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin igual cura els uns dels altres.
Per això, quan un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell; quan un membre és honorat, tots els membres s’alegren amb ell.
Aplicació de la Bíblia
Bible App for Kids
