Josuè Introducció
Introducció
El llibre de Josuè ve després del Pentateuc i és la continuació de la gran epopeia de l’èxode del poble d’Israel (sortida d’Egipte i marxa pel desert), truncada per la mort de Moisès abans d’entrar a la terra promesa. La persona i les accions de Josuè es mouen en un cert paral·lelisme amb la persona i les accions de Moisès. Però, mentre que el Pentateuc parla de promeses, en el llibre de Josuè arriben les realitzacions.
Estructura del llibre
El llibre es pot dividir fàcilment en un pròleg, dues parts principals que en formen el cos i un epíleg.
El pròleg (c. 1) anuncia els grans temes del llibre i serveix d’enllaç amb el Deuteronomi. En la primera part (cc. 2-12) es narra la conquesta del país de Canaan, la terra promesa per Déu al seu poble. El redactor fa ús de narracions populars molt antigues sobre les batalles i gestes d’Israel durant l’ocupació del país, ordenades al voltant de la figura de Josuè. La segona part (cc. 13-21) explica el repartiment del país entre les dotze tribus d’Israel, amb la descripció dels límits geogràfics, i es completa amb una llista de les ciutats de refugi i una altra de les ciutats levítiques. L’epíleg (cc. 22-24) explica el retorn als seus territoris de les tribus que, sota el guiatge de Moisès, havien pres possessió de la Transjordània, però que després havien col·laborat en la conquesta de Canaan. Aquesta part acaba amb el testament de Josuè i la solemne renovació de l’aliança en l’assemblea de Siquem (c. 24): Josuè conjura el seu poble a restar sempre fidel a Déu. El llibre s’acaba amb el relat de la mort de Josuè.
Els fets històrics
Podem situar el nucli històric dels esdeveniments descrits cap a finals del segle XIII aC. Ara bé, el llibre de Josuè no explica punt per punt les etapes de la conquesta i de l’establiment d’Israel a Canaan. Entre els fets narrats i la data de redacció final del llibre (probablement vers el s. VI aC) han passat molts anys, i moltes coses han estat idealitzades. Per exemple, el llibre presenta l’entrada a Canaan d’un Israel ja sòlidament organitzat en dotze tribus (4,2). De fet, però, el país no va ser sotmès del tot fins al temps de David (s. X aC), i tampoc no es pot parlar d’un Israel totalment unificat fins al temps de la monarquia. Ara bé, amb aquesta visió cohesionada de les dotze tribus, Israel afirma la seva consciència de ser un sol poble de Déu, independentment de l’origen i la història de cada una d’elles. D’altra banda, el llibre de Josuè presenta una versió simplificada, èpica i unificada de la conquesta militar de Canaan. Tanmateix, la campanya d’ocupació del territori, que és compresa com una «guerra santa», no és una guerra de religió, com l’expressió podria fer creure. No es tracta d’imposar per les armes la fe en el Senyor, sinó de lluitar per assegurar la supervivència del poble i fer realitat la promesa de Déu: Canaan havia de ser el país que Israel rebés en possessió. Per això Déu combat a favor del seu poble, perquè és fidel a la seva mateixa promesa.
Això explica que habitualment el botí de les victòries sigui consagrat al Senyor: els homes són exterminats, i els béns i el bestiar, destruïts. És la pràctica de l’anatema o consagració a l’extermini, que apareix sovint en els textos (6,17-22.24; 8,2.24.28; 11,14). Però, des del punt de vista de la crítica històrica, no sabem si aquesta pràctica va ser mai aplicada amb tot el rigor que els textos pressuposen, ja que més aviat es tracta d’una pràctica al servei d’una idea teològica.
El missatge
El llibre de Josuè mostra la plena realització de les promeses que Déu havia fet als patriarques sobre la futura possessió del país de Canaan, la terra promesa. La possessió esdevé el signe de la fidelitat de Déu envers el seu poble, i, al mateix temps, aquesta fidelitat demana com a resposta la fidelitat del poble al seu Déu. Israel tindrà ocasió de posar-la en pràctica i de demostrar-la davant el perill d’idolatria que suposa el contacte amb els altres pobles de dintre Canaan i del seu voltant.
La conquesta és presentada com una obra de Déu, un do, i alhora com una exigència. Les victòries dels israelites, guiats per Josuè, es repetiran, a escala més gran encara, si continuen observant la Llei de Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima. Per mitjà d’aquesta història, Israel redescobreix una certesa fonamental: Déu pot fer renéixer un poble destruït o deportat. Hi ha una tensió constant entre el present i el futur, que és constitutiva de l’existència del poble de Déu. Déu és amb Israel i el beneeix quan el poble observa l’aliança; però, tan bon punt cau en la infidelitat, les malediccions comencen a desfermar-se amb totes les seves conseqüències, i la ruïna total s’abat sobre Israel.
El llibre porta el nom del seu protagonista principal, Josuè. Josuè apareix ja en el Pentateuc, al costat de Moisès, i es converteix en el seu successor com a cap i mitjancer entre Déu i el seu poble (Dt 34,9). Moisès mateix (Nm 13,16) li canvia el seu nom anterior, Oixea (‘salvació’) pel de Jehoixua, és a dir, Josuè (‘el Senyor salva’). Aquest nom expressa la seva vocació i la seva participació en la gran obra de l’alliberament de Déu. Amb Josuè, Déu dóna un país al seu poble, salvant-lo dels seus enemics, i el fa entrar en la terra promesa. Seguiran altres alliberaments més decisius, fins que Déu enviï un nou Josuè: el seu Fill, Jesús, el qui ha de salvar dels pecats el seu poble (Mt 1,21). Ell introduirà tots els pobles en un Regne de pau que no acabarà mai més.
Currently Selected:
Josuè Introducció: BCI
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso