Job Introducció
Introducció
El llibre de Job rep el seu nom del personatge principal de l’obra, «un home íntegre i recte, que reverenciava Déu i s’apartava del mal» (1,1).
El text hebreu que se n’ha conservat és força difícil de comprendre i interpretar. A més, sovint el vocabulari que utilitza és desconegut o està molt influït per la llengua aramea. La manera de construir les frases no sempre s’adapta a la gramàtica hebrea més usual. Cada vegada més es pensa que la llengua del llibre de Job és un hebreu divers del que es parlava a Jerusalem en el segle VI aC. Això va fer que ja les diverses traduccions antigues tinguessin dificultats, i per això moltes vegades expliquen el text original o senzillament el simplifiquen en el seu intent de fer-lo entenedor.
Origen del llibre
Malgrat aquestes dificultats, el pla de l’obra es presenta força clar i coherent. Fonamentalment es tracta d’una discussió entre Job, el personatge principal, i els seus amics sobre el sofriments que ell, de cop i volta, pateix. Aquest tipus de literatura no és desconegut en l’Orient antic. S’ha conservat un document sumeri del tercer mil·lenni abans de Crist que proposa el problema del mal en termes força agosarats. Ha estat anomenat el «Job sumeri». En un altre text, d’origen babiloni, un malalt i un amic seu conversen sobre la justícia divina; les còpies conservades d’aquesta obra daten del segle IX aC. Finalment, també a Egipte es poden trobar reflexions d’aquest gènere. El Diàleg entre un home cansat de viure i la seva ànima dóna veu a un malalt, menyspreat de tothom, que desitja ardentment la mort. Els paral·lelismes entre aquests textos i el llibre de Job, tant pel que fa al tema (el sofriment) com pel que fa al recurs literari (el diàleg), han fet pensar que també Job se situava en aquest ambient de marcat caràcter internacional.
Basant-se en aquesta constatació, alguns estudiosos han pretès que l’autor del llibre no era israelita. Afirmen, en primer lloc, que Job és presentat com a originari d’Us, una localitat del sud-est del Mar Mort, situada en territori edomita. En segon lloc, diuen que, si bé l’autor sembla conèixer alguns oracles profètics (vegeu Jr 20,14-18), els salms i alguns proverbis, no mostra cap interès per temes bàsics de la fe bíblica com l’elecció del poble d’Israel, la Llei, l’aliança del Sinaí i l’aliança davídica, o bé l’esperança messiànica. Altres estudiosos, en canvi, pensen que l’autor del llibre de Job és un israelita que «actua» poc després de la catàstrofe de la caiguda de Jerusalem (587 aC). En un moment en què trontollen les que durant molt de temps havien estat considerades les bases de la fe israelita, Job es pregunta pel manteniment de la fe en un Déu que, segons alguns profetes, «havia castigat» el poble pels seus pecats. Precisament la reflexió sobre el mal, el sofriment i la justícia, i el recurs literari del diàleg, permetien de transmetre idees renovades, sovint en contrast amb les idees «oficials» més generals i comunes.
Contingut i estructura
El llibre de Job conté una gran riquesa d’estils i de recursos literaris: lamentacions, himnes, màximes sapiencials, controvèrsies de caire judicial, malediccions, invectives profètiques, relats de teofania o manifestació de Déu. A propòsit de la composició del llibre, alguns opinen que l’autor hauria aprofitat una breu narració en prosa (cc. 1-2; 42,7-17) i l’hauria afegida a bona part del text poètic actual (3,1-31,40; 38,1-42,6). Els anomenats discursos d’Elihú (cc. 32-37) han de ser considerats posteriors a la resta de l’obra.
La part en prosa presenta el personatge principal de l’obra, Job, el seu comportament piadós i les seves grans riqueses. La qüestió que domina aquesta presentació és: fins a quin punt la fe de Job és autènticament gratuïta i desinteressada? (1,9-10; 2,4-5). L’atac als béns, a la família i a la persona mateixa de Job pretenen mostrar l’autenticitat de la seva fe. Al final, Job recobrarà amb escreix tot el que havia perdut (42,7-17).
La part poètica del llibre té una estructura més complexa. Es compon fonamentalment de tres seccions ben distingides. La primera secció (cc. 3-31) comprèn els discursos i les explicacions dels tres amics de Job que havien anat a consolar-lo (2,11-13). S’estructura en tres sèries de discursos emmarcats per dos monòlegs de Job (cc. 3 i 29-31). Els discursos corren a càrrec d’Elifaz (cc. 4-5, 15 i 22), Bildad (cc. 8, 18 i 25) i Sofar (cc. 11 i 20). Job, pel seu cantó, respon a Elifaz (cc. 6-7, 16-17 i 23-24), a Bildad (cc. 9-10, 19, 26 i 27) i a Sofar (cc. 12-14 i 21). El capítol 28 és un poema sobre la saviesa, posat en boca de Job. La segona secció (cc. 32-37) conté la intervenció d’un quart personatge, Elihú, que vol fer aportacions noves. Els tres amics, veient que Job no accepta les seves raons, ara callen i deixen parlar aquest personatge que fins aleshores no havia intervingut. Job no li respon. La tercera secció (38,1-42,6) presenta dues llargues interpel·lacions de Déu a Job i dues breus respostes d’aquest, la darrera de les quals és una magnífica confessió de fe.
Parlar amb Déu des del sofriment
D’entrada, semblaria que l’argumentació del llibre va encaminada a respondre a la pregunta del perquè del sofriment de Job. Si és un home íntegre, com és que rep aquests càstigs? Per què Déu l’ha castigat? De fet, aquestes preguntes quedaran sense resposta, perquè l’autor del llibre vol trencar la manera tradicional d’entendre la relació de l’home amb Déu: els bons s’ho passen bé, els dolents acaben malament. Més enllà d’aquesta doctrina, l’autor presenta el cas extrem i escandalós del just i innocent que pateix. Déu accedeix al sofriment de Job per provar si la seva fe és autèntica i gratuïta. L’autor, situant-se hàbilment en un nou registre, deixa clar que Job passa una prova i no un càstig. Així ja s’entreveu que la justícia de Déu transcendeix la seguretat de tota mena de moralismes i les pretensions dels qui es tenen per justos. La gran qüestió és com mantenir-se fidel a ell, passi el que passi.
Al final de la primera part en prosa, abans d’iniciar els diàlegs poètics, el llibre de Job ens ofereix un detall que serà decisiu en tot el conjunt de l’obra: «Set dies i set nits es van estar (els amics de Job) al seu costat, asseguts a terra, sense dir ni un mot, perquè veien que el dolor de Job era molt gran» (2,13). Podem comparar aquesta afirmació amb altres que apareixen en el decurs de l’obra: «Elifaz, Bildad i Sofar ja no replicaren més a Job en veure que es tenia per just» (32,1). «Elihú havia guardat silenci mentre Job i els altres parlaven, perquè ells eren homes de més edat» (32,4). «Job va adreçar aquesta resposta al Senyor: (...) Amb la mà em tapo la boca! He parlat massa i no vull respondre. No hi afegiré res més» (40,3-5). «Job va adreçar aquesta resposta al Senyor: (...) És cert! He parlat en la ignorància de coses grans que no puc entendre» (42,1.3b).
Per tant, el problema de tot el diàleg serà de veure fins a quin punt i de quina manera es pot parlar de Déu, del mal, del just que sofreix. El llibre es mou en una dialèctica constant entre el discurs i el silenci. Després que Job hagi presentat l’estat d’ànim del just sofrent (c. 3), els tres amics intervenen. Per defensar la justícia de Déu, acusen Job d’haver pecat. Job respon cada vegada proclamant la seva innocència. En el monòleg final (cc. 29-31) tornarà a proclamar que és innocent i apel·larà a la justícia de Déu. En tot aquest procés, Job es mostra com un home reivindicatiu i segur d’ell mateix. De fet, proclamant la seva innocència, posa les bases per a construir un discurs sobre la dignitat de l’home. El qui intenta rebaixar l’home per defensar Déu (o una pretesa imatge de Déu) no soluciona el problema del mal. Ben al contrari! En aquesta línia, que recorda l’afirmació inicial sobre la integritat de Job (1,1), ell no demana tant de ser guarit de l’úlcera maligna com de ser reconegut innocent: «Que Déu em pesi amb balances justes i reconeixerà la meva integritat!» (31,6).
En segon lloc, el llibre de Job posa les bases per a construir un discurs sobre la dignitat de Déu. Job es troba gairebé empès a enfrontar-se amb Déu. Sap que Déu és savi, just i poderós. El que no sap és per què ell sofreix. Per això demana una resposta a Déu, voldria que hi hagués un àrbitre entre Déu i ell. Job coneix el Déu que estima, i no pot entendre que aquest mateix Déu el faci sofrir. Però, al final d’aquest llarg camí, Job mateix ens dóna la clau de «la dignitat de Déu» i retorna al «silenci»: «Jo només et coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls» (42,5). Aquest tema està directament lligat amb el de la salvació en el cèlebre text on Déu apareix com a defensor/redemptor: «Però jo sé que el meu defensor viu i que a la fi s’alçarà de la pols. I, després que m’arrenquin la pell i em quedi sense carn, jo contemplaré Déu. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, no els d’un altre» (19,25-27). En la mateixa direcció, trobem Déu reclamant la veritat sobre ell mateix: «Estic indignat amb tu i els teus dos amics, perquè no heu dit la veritat sobre mi, com ho ha fet Job, el meu servent» (42,7).
En tota l’obra, els mals que Job pateix queden reflectits de manera dramàtica. El dolor i el sofriment poden fàcilment allunyar de Déu. Però hi ha un vessant més dramàtic i subtil del problema del mal: caure en la temptació d’ocupar el lloc de Déu. Cap al final de l’obra es diu: «Llavors el Senyor va interpel·lar Job i va dir: ¿Vols litigar encara, censor del Totpoderós? Què respons, crític de Déu? (...) ¿Vols invalidar el meu judici? ¿Et vols justificar culpant-me a mi? ¿Tens la força del meu braç, trona la teva veu com la meva? Revesteix-te, doncs, de glòria i de grandesa, embolcalla’t d’esplendor i de majestat! (...) Llavors jo mateix et lloaré pel triomf de la teva mà!» (40,1-2.8-10.14).
Finalment, el llibre fa veure que el dolor i el sofriment poden ajudar a abandonar la seguretat en la pròpia innocència, contribuint així a obrir la porta a l’amistat gratuïta amb Déu, que demana una fe total, sense condicions, sense premis, sense contrapartides. L’única seguretat és Déu. De manera enginyosa, l’autor ens mostra com al final de tots els discursos i rèpliques (dels tres amics, de Job, d’Elihú, de Déu), Job torna als seus orígens i en certa manera això transforma el seu mal en un «mal salvador». Compareu el començament: «Job, assegut a la cendra, s’anava gratant amb un tros de terrissa» (2,8), amb el final: «Per això ara em retracto, penedit sobre la pols i la cendra» (42,6).
Potser, al capdavall, el llibre només ens vol mostrar un Déu que pateix perquè Job pateix!
Currently Selected:
Job Introducció: BCI
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso