Jutges Introducció
Introducció
El llibre dels Jutges narra la continuació dels fets explicats en el llibre de Josuè. Recull diversos episodis de la vida de les tribus durant un dels períodes més foscos de la història del poble d’Israel, el que va des de la conquesta del país de Canaan fins a la instauració de la monarquia (ss. XII i XI aC).
El llibre dels Jutges mostra que l’ocupació de Canaan per part dels israelites va ser més difícil i més lenta del que fa suposar el llibre de Josuè. No hi veiem aquella victòria ràpida i total concedida a un poble ben cohesionat i unit per una sola fe. Al llarg de gairebé dos segles, les tribus d’Israel, disperses i a vegades oposades entre elles, es van establint progressivament en uns territoris més o menys deshabitats, i han de defensar-se contínuament dels atacs dels pobles que conviuen amb ells, dels pobles veïns o fins i tot de grups nòmades. Sortosament, Déu vetlla per Israel i els envia els «jutges», que aglutinen i condueixen un poble dispers i sense forces.
Estructura del llibre
Podem distingir-hi clarament tres parts:
En primer lloc hi ha un pròleg a l’estil d’una introducció històrica (1,1-3,6), que recorda l’ocupació lenta, parcial, difícil i desordenada de la terra promesa per part de les diverses tribus (c. 1); les dificultats s’expliquen per la infidelitat d’Israel envers Déu (2,1-3,6).
La segona part està constituïda pel cos de l’obra (3,7-16,31), una cadena d’episodis que fan referència a cada un dels dotze jutges. La història de Dèbora i Barac presenta dues versions independents, una en prosa (c. 4) i l’altra, molt antiga, en poesia (c. 5). Ocupen un bon espai les gestes de Gedeó (6,1-8,35) i les de Samsó (cc. 13-16). Els jutges menors només mereixen una simple notícia.
Finalment hi ha dos apèndixs. El primer narra els orígens del santuari tribal de Dan (cc. 17-18), i traspua una certa hostilitat contra el regne del Nord. El segon tracta de la conducta infame dels benjaminites de Guibà (cc. 19-21). La narració deixa entreveure una concepció centralitzada i ideal d’un Israel unit, que de fet només es va assolir en temps de David.
La personalitat dels jutges
El títol del llibre prové dels seus personatges principals: els jutges. No hem de pensar pas en magistrats que actuen en els tribunals. Es tracta més aviat de figures carismàtiques, de cabdills i guerrers que encapçalen la resistència contra els enemics d’Israel. Són, alhora, caps militars i civils que Déu suscita, en ocasions determinades, per alliberar una o diverses tribus israelites de l’opressió dels pobles veïns i guiar-les com a dirigents indiscutibles, amb una autoritat reconeguda per tothom. El verb que qualifica més clarament l’acció dels jutges és «salvar». Per això són anomenats «salvadors» o «llibertadors», títol que, d’altra banda, és propi de Déu.
La narració explica les gestes de sis d’aquests personatges. Són els anomenats jutges majors (Otniel, Ehud, Dèbora –i Barac–, Gedeó, Jeftè i Samsó). Al costat d’ells són esmentats els jutges menors, dels quals gairebé només es dóna el nom (Xamgar, Tolà, Jaïr, Ibsan, Elon i Abdon). D’aquesta forma s’arriba a un total de dotze jutges, que representen tot Israel, el conjunt de les dotze tribus.
El procés de formació del llibre és fàcil de resseguir en les seves línies generals. Cada tribu tenia els seus herois i les seves gestes per a recordar, que s’anaren transmetent i magnificant amb el temps. Després va venir la reflexió global sobre aquest conjunt de tradicions, i finalment es va dur a terme la redacció definitiva, en una època que se situa en el segle VI aC, al voltant de l’exili de Babilònia.
Uns temps difícils
Del conjunt del llibre es treu la impressió que Israel es troba en un període d’anarquia política i religiosa (vegeu 17,6 i 21,25). El culte encara no està reglamentat i tothom pot tenir a casa el seu santuari particular. El cap de família exerceix les funcions sacerdotals o s’escull ell mateix un sacerdot. També hi ha grans santuaris que serveixen com a llocs de pregària i d’assemblea amb motiu d’esdeveniments importants.
Amb el rerefons d’aquesta situació històrica, l’autor del llibre ofereix una visió teològica ben definida, que es concreta en un esquema repetit en molts dels episodis (vegeu, p. ex., 10,6-16):
a) Israel s’aparta del Senyor.
b) El Senyor castiga Israel valent-se d’altres pobles.
c) Israel es penedeix (els israelites clamen al Senyor).
d) El Senyor allibera el seu poble suscitant un llibertador.
És clar, doncs, que el poble s’arrisca a perdre la terra i posa en perill la seva mateixa existència quan s’allunya del Déu de l’aliança, adora déus estrangers i no fa cas dels enviats del Senyor, Déu d’Israel. Però al mateix temps manifesta clarament que Déu està sempre disposat a perdonar Israel quan aquest es penedeix.
El llibre dels Jutges és un reflex de l’època de crisi que Israel hagué de passar durant el període de lenta ocupació del país de Canaan. Es tractava d’acceptar el Déu únic i salvador, que els havia tret d’Egipte, o bé d’adorar els déus cananeus, lligats a la terra. Aquesta crisi és fonamental també en l’existència de tot cristià: l’acceptació de l’Absolut que allibera o la servitud absoluta, els ídols, sortits de la mà de l’home i fabricats a la seva mesura.
Currently Selected:
Jutges Introducció: BCI
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso