1 Corintis Introducció
Introducció
Després de la missió a la ciutat d’Atenes, il·lustrada en el llibre dels Fets dels Apòstols amb el cèlebre discurs de l’Areòpag (Ac 17,22-31), Pau va emprendre l’evangelització de Corint (Ac 18,1-18), on va fer estada aproximadament un any i mig, entre l’hivern del 50 i l’estiu del 52.
Corint, capital de la província romana d’Acaia, era una ciutat reconstruïda feia uns cent anys, plena de vitalitat i de prosperitat, sobretot a causa de la seva situació geo-gràfica entre dos mars, amb un port oriental que donava al mar Egeu i un altre d’occidental que donava a l’Adriàtic. La ciutat passava de mig milió d’habitants, dues terceres parts dels quals eren esclaus, i tots plegats formaven una barreja de races, de cultures i de religions. A més de tenir fama de ser una ciutat populosa i rica, era coneguda per la corrupció i la disbauxa, fins al punt que existia el verb «corintejar» per a designar un estil de vida llicenciós.
La comunitat de Corint
La comunitat cristiana a la qual s’adreça aquesta carta devia ser força nombrosa. Formada per uns quants centenars de persones, representaven una minoria insignificant en el conjunt de la població, però configuraven una església local contrastada i variada. L’església de Corint reflectia algunes de les característiques de la ciutat de Corint, tant pel que fa a la diversa condició social dels seus membres com pel que fa a les qüestions que s’hi plantejaven: grans diferències entre pobres i rics (11,21-22); nombre majoritari de gent pobra (1,26-28) i d’esclaus (7,21); discussions internes entre grups diversos (1,11-12), i fins i tot plets entre membres de la comunitat portats davant els tribunals romans (6,1-11); permissivitat en qüestions de moral sexual (5,1-2; 6,12-20); seducció de la saviesa i l’eloqüència (1,18-2,16); atracció per les manifestacions espectaculars i secretistes de les anomenades «religions mistèriques», amb el perill que fossin imitades en les reunions cristianes (14,26-38).
Ocasió de la carta
Pel que diu 5,9-13, aquesta carta és posterior a una altra que Pau hauria enviat als corintis i que no ens ha arribat. Sembla, però, que els destinataris no la van entendre prou bé. Per això Pau escriu aquesta carta, des d’Efes, l’any 55 o 56, preocupat per algunes informacions que li han arribat sobre la situació de la comunitat i per algunes qüestions que li han plantejat els mateixos corintis.
La «gent de Cloe» (1,11) i segurament el mateix Apol·ló, que ara és al costat de Pau (16,12), li han fet saber les divisions que hi ha entre grups diversos; també s’ha assabentat del cas d’un incestuós, que no ha merescut cap reacció de la comunitat (5,1-2). Pau també sap que alguns recorren a tribunals pagans per a resoldre qualsevol plet (6,1-11); coneix casos d’immoralitat (6,12-20), el desordre en les assemblees comunitàries i les diferències en les celebracions de l’eucaristia (11,2-34); finalment, l’han informat d’errors doctrinals sobre la resurrecció dels morts (15,12-34).
D’altra banda, els corintis han escrit a Pau demanant-li que els parli sobre el matrimoni i la virginitat (7,1). I, encara que no ho digui explícitament, podem suposar que també li han demanat que els respongui si poden menjar o no carn que ha estat sacrificada als ídols (8,1); també és probable que l’hagin consultat sobre la importància, l’ordenació i l’ús dels dons espirituals (12,1), i sobre la col·lecta a favor dels cristians de Jerusalem (16,1).
Totes aquestes qüestions que Pau tracta en la carta es retroben en un tema fonamental: com ha d’arrelar el missatge cristià en cada cultura, de manera que la cultura sigui respectada i el missatge cristià no quedi aigualit ni malmès. Pau opta per una postura d’equilibri: rebutja decididament tot allò que és irreconciliable amb el missatge cristià, i es mostra acollidor amb tot allò que no hi és incompatible.
Contingut de la carta
Si bé no es pot cercar en la Primera carta als Corintis una estructura global ben organitzada, la successió dels diversos temes és prou clara i ordenada.
En primer lloc, després de la salutació i l’acció de gràcies habituals en els seus escrits (1,1-9), Pau afronta el tema de les divisions a l’interior de la comunitat coríntia (1,10-4,21). Era pròpia del món hel·lenístic la proliferació d’escoles de pensament, cada una amb el seu mestre al capdavant, totes maldant per aconseguir la saviesa. La comunitat de Corint pren model d’aquesta manera de fer i en el seu interior es creen grups que apel·len a l’autoritat de mestres diversos. Pau reacciona amb força contra aquesta situació que redueix la fe cristiana a una saviesa filosòfica i compromet l’anunci de l’evangeli. L’apòstol recorda que la veritable saviesa prové de l’Esperit i subratlla que tot el poder de Déu es troba en la creu de Jesucrist, fonament únic de la comunitat cristiana.
Seguidament, Pau s’ocupa de tres fets concrets que s’han plantejat entre els cristians de Corint (cc. 5-6): es pronuncia sobre un cas de relacions il·legítimes (c. 5), sobre la qüestió de les denúncies judicials entre membres de la comunitat (6,1-11) i sobre els comportaments desordenats (6,12-20).
A partir d’aquí, l’apòstol dóna la seva resposta a les consultes que li han fet els corintis (cc. 7-15). La primera es refereix al matrimoni (c. 7). A Corint, l’ambient era fortament permissiu respecte a la moral sexual; però, com a reacció, també hi havia qui propugnava el menyspreu del cos i, per tant, l’abstenció absoluta de matrimoni. Pau, que en els capítols anteriors havia condemnat la immoralitat, legitima i valora el matrimoni, alhora que fa l’elogi de la virginitat, amb el benentès que tant l’un com l’altra són do de Déu.
A continuació, probablement com a resposta a una altra pregunta dels corintis, parla de la carn oferta als ídols (8,1-11,1). Hi ha un principi, repetit dues vegades en la carta (6,12; 10,23), que és l’origen de moltes posicions que pren l’apòstol: tot és permès, però no tot convé ni edifica. Certament, la llibertat del cristià és total, però és una llibertat que neix de l’Esperit i, per tant, ha de donar els fruits propis de l’Esperit. En tractar el problema de la carn sacrificada als ídols, Pau també parteix d’aquest principi. S’oposa a la participació dels cristians en els àpats sagrats pagans (10,14-22), però manifesta que és totalment inofensiu menjar la carn que prové d’aquests sacrificis. L’únic límit és l’amor al germà que s’escandalitza veient aquesta actuació.
Un nou apartat se centra en la temàtica de les assemblees comunitàries (11,2-14,40). Les celebracions religioses paganes estaven marcades per elements d’exaltació delirant, de vegades tendents a comportaments orgiàstics. Les reunions dels cristians, l’eucaristia mateixa, es veuen afectades d’alguna manera per aquestes tendències. Pau recorda que la litúrgia cristiana ha de reflectir el misteri que celebra, la unió de la comunitat en el Crist, i proposa uns criteris fonamentals: el reconeixement dels dons de l’Esperit distribuïts a cadascú (12,12-31), l’edificació de la comunitat (c. 14) i, per damunt de tot, l’amor (12,31-13,13).
L’últim tema de fons tractat per la carta és la resurrecció dels morts (c. 15). Pau no cedeix davant la dificultat que suposa parlar amb cristians a qui costa molt d’admetre la resurrecció de la realitat personal de l’ésser humà. En aquest cas, Pau no busca raonaments filosòfics, sinó que apel·la al nucli de la fe: «si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat» i, per tant, la fe dels corintis seria il·lusòria (15,13-17). El cos dels ressuscitats, transformat i incorruptible, participarà del Regne celestial.
La cloenda de la carta (c. 16) recull indicacions de Pau sobre la col·lecta en favor de la comunitat de Jerusalem i sobre els seus projectes de viatge, i acaba amb les recomanacions finals i les salutacions.
Currently Selected:
1 Corintis Introducció: BCI
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso