1 Cròniques Introducció
Introducció
Els dos llibres de les Cròniques ocupen actualment l’últim lloc de la Bíblia hebrea. La traducció literal del seu títol hebreu és ‘esdeveniments dels dies’ (o bé, més en general, ‘dels temps’) i fa pensar en una obra de caràcter històric. L’antiga versió grega els ha transmès amb el nom de Paralipòmens, que significa ‘elements omesos’ (se sobreentén, pels llibres històrics anteriors), ja que els llibres de les Cròniques es presenten, en part, com un complement dels llibres de Samuel i dels Reis.
Sembla que el conjunt format pels llibres de les Cròniques i els d’Esdres i Nehemies vol presentar la vida del poble de Déu des dels orígens del món fins al final del període persa (s. IV aC). Els llibres de les Cròniques, en concret, abastarien des dels orígens fins a l’exili (s. VI aC). La redacció final de l’obra se sol situar entre el 330 aC i el 250 aC. És un període de força tranquil·litat després de la reconstrucció del judaisme impulsada per Esdres i Nehemies durant el segle V aC, i abans de les proves i persecucions que marcaran el temps dels Macabeus (s. II aC).
Les fonts de l’autor de les Cròniques
Per a dur a terme el seu treball, l’autor ha usat diverses fonts que reprodueix, cita o adapta segons els casos. Destaca, en primer lloc, l’ús dels llibres de Samuel i dels Reis, citats de diverses maneres: «Crònica dels reis de Judà i d’Israel» (2Cr 16,11), «Crònica del reis d’Israel i de Judà» (2Cr 27,7), «Llibre dels reis d’Israel» (1Cr 9,1), «Crònica dels reis d’Israel» (2Cr 33,18). Els llibres de les Cròniques citen també el «Relat del llibre dels Reis» (2Cr 24,27), document perdut amb el qual segurament l’autor va completar les dades que posseïa. Una altra font important són les genealogies de Gènesi, Èxode, Nombres i Josuè, utilitzades per a compondre 1Cr 1-9. Altres fonts, de difícil identificació, són atribuïdes a personatges coneguts i responen sobretot a tradicions profètiques: les «Cròniques del vident Samuel», la «del profeta Natan» i la «de Gad, el vident» (1Cr 29,29), la «Crònica del profeta Xemaià» i la «del vident Jedó» (2Cr 12,15), la «Història de Jehú, fill d’Hananí» (2Cr 20,34), la «Crònica d’Hozai» (2Cr 33,19), la «Crònica del profeta Natan», la «Profecia d’Ahià de Siló» i la «Visió del vident Jedó» (2Cr 9,29); la «Visió del profeta Isaïes, fill d’Amós» (2Cr 32,32); el «Relat del profeta Jedó» (2Cr 13,22); la «història d’Ozies», que «va escriure el profeta Isaïes, fill d’Amós» (2Cr 26,22).
L’autor, doncs, ha tingut al seu abast els llibres de Samuel i dels Reis i ha completat les seves informacions amb fonts extrabíbliques (2Cr 11,5-12; 12,2-11; 16,14; 20,20; 22,7-9; 26,6-15; 27,3-4; 32,30.33; 33,11-13; 35,20-25). D’aquesta manera ha construït una obra amb uns procediments literaris propis i amb unes intencions teo-lògiques ben definides. Així, per exemple, no es parla de l’adulteri de David ni de l’assassinat que ell va ordenar; es passa per alt la fi poc edificant del seu regnat; o bé es rebaixa la responsabilitat de David a l’hora de manar fer el cens del poble. Amb una idealització semblant, es narra el regnat de Salomó. Tota la història és vista des de l’angle de la teoria de la retribució: els reis que viuen segons la Llei són omplerts de benediccions (2Cr 14-15; 17-20; 29-32; 34-35), mentre que els altres reben tota mena de dissorts (2Cr 21,11-20; 28,5-8). El fonament d’aquesta doctrina, cal trobar-lo en la lluita contra la idolatria.
L’autor de l’obra, però, no és un simple recopilador de dades. No vol explicar el passat, sinó interpretar el present. Per això utilitza el material amb molta llibertat, eliminant, adaptant i completant els detalls que donen relleu als aspectes centrals segons el seu criteri.
El redreçament del poble
Potser el punt més rellevant dels llibres de les Cròniques és que l’autor escriu sota la perspectiva de la refundació del poble. És un moment original (nou i primer) per a Judà i Israel i per a les altres nacions. Per això no ha de sorprendre el volum que ocupen en l’obra les genealogies, especialment la de Judà, i la tasca del rei David (provinent de la tribu de Judà) pel que fa a la regulació del culte en el temple. L’autor refereix a David els elements fonamentals de la nova comunitat que s’està estructurant. D’aquesta manera, el rei és col·locat a l’alçada del grans patriarques i de Moisès, que amb la Llei havia configurat el poble del Senyor.
L’autor veu la promesa feta per Déu a David com el punt ferm que li permet de situar el moment present. Ara bé, no és Moisès qui aplega el poble, ni tan sols David, sinó Déu, que compleix la seva promesa, no ja en un successor dinàstic del gran rei d’Israel (vegeu, p. ex., Ag 2,20-23), sinó en la nova comunitat que neix. Es pot dir que l’autor de les Cròniques, més que presentar un «nou David», presenta «un poble davídic». És un nou poble constituït com a tal per Déu mateix per mitjà de la seva paraula eficaç i de les seves gestes meravelloses, de les quals el poble ha fet experiència, sobretot amb motiu del retorn de l’exili i de la reconstrucció de Jerusalem i del temple.
Les conseqüències d’aquest punt de vista són importants. A partir d’ara, Judà i Israel són compresos sobretot com una comunitat de lloança al Senyor. Els qui oficien al temple, d’una manera especial els sacerdots, van agafant un protagonisme cada cop més rellevant en detriment d’altres serveis, com, per exemple, els dels levites. La monarquia israelita ja no existeix. El profetisme pràcticament ha desaparegut, i la voluntat divina es manifesta ara en les respostes donades pels sacerdots al poble de part del Senyor. Israel i Judà troben en el temple allò que els distingeix de les altres nacions i els identifica com a poble de Déu. De fet, també les nacions seran atretes cap a Jerusalem, el lloc on el Senyor ha volgut residir.
La mirada de l’autor es mou del present cap al futur, més que no pas del present vers el passat. Parteix de la restauració de la comunitat per a descobrir-hi cap on la vol conduir el Senyor. Insisteix, per tant, en dos trets que han de marcar la vida del poble. En primer lloc, la santedat. El poble reunit i renovat per Déu és un poble sant. La santedat, més que venir de la fidelitat del poble, prové de la fidelitat mostrada per Déu mateix i manifestada en el jurament fet a David. Així, Israel i Judà, la ciutat santa de Jerusalem, el temple i els qui hi oficien esdevenen un signe de la santedat de Déu davant les nacions. El segon tret que caracteritza la vida del poble és l’obediència fonamentada en l’experiència del passat. El poble ha vist el poder de Déu que els ha alliberat. S’ha adonat que el Senyor és un Déu que obra amb justícia. Per tant, la seva paraula és digna de crèdit. L’obediència a la paraula de Déu no és simplement la contrapartida d’una relació d’aliança, sinó que és la resposta gratuïta a l’acció lliure del Senyor a favor del seu poble.
Amb aquests elements, l’autor indica que la manera de viure del poble manifesta el regnat de Déu: el Senyor és present ara i aquí. Jesús reprendrà la idea de Regne de Déu, però anunciarà que Déu comença a realitzar el seu regnat en les paraules i les accions salvadores del seu ministeri.
Currently Selected:
1 Cròniques Introducció: BCI
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso