YouVersion Logo
Search Icon

JOB 7

7
Una queixa en l’amargor de l’ànima
1¿No viu l’home sota obligació damunt la terra?
¿No són com els d’un llogat els seus dies?
2Com l’esclau que es deleix per l’ombra,
o com el jornaler que espera el seu sou,
3així he tingut com a porció meva mesos de desencís,
i m’han tocat en sort nits de dolor.
4Quan sóc al llit penso: Quan em llevaré?
Però la nit és llarga, i em remoc inquiet fins a l’alba.
5Tinc la carn coberta de cucs i crostes terroses,
i la pell m’esclata i supura.
6Els meus dies han passat més rà-pidament que la llançadora,
i desapareixen quan s’acaba el fil.
7Recorda que la meva vida és un sospir,
que el meus ulls no tornaran a veure la felicitat.
8L’ull que em mirava ja no em veurà,
quan posis els ulls en mi ja no existiré.
9Un núvol es dissipa i se’n va; així,
qui davalla al país dels morts ja no en puja.
10A casa seva ja no hi torna,
i la seva llar ja no el veu mai més.
11Per això jo no em quedaré callat,
parlaré en l’angoixa del meu es-perit,
em queixaré en l’amargor de la me-va ànima
La vida és un sospir
12¿Que potser sóc el Mar o el Drac marí,
perquè em posis vigilància?
13Quan dic: “El meu llit em consolarà,
el meu jaç alleugerarà el meu turment”,
14llavors, amb somnis m’espaor-deixes,
m’espantes amb visions.
15La meva ànima preferiria l’ofec;
la mort, més que els meus ossos.
16Em desfaig, no viuré pas per sempre;
deixa’m, que la meva vida és un sospir.
17Què és l’home perquè te’n preo-cupis tant,
perquè posis en ell la teva atenció,
18perquè cada matí el sondegis,
i a cada instant el provis?
19Quan apartaràs la vista de mi
i no em deixaràs ni l’instant d’en-golir saliva?
20Si he pecat, què t’he fet a tu,
oh guardià dels homes?
21I, per què no perdones el meu pecat,
i passes per alt la meva culpa?
Perquè, ara, m’ajauré a la pols,
i encara que em busquis ja no exis-tiré.

Currently Selected:

JOB 7: BEC

Highlight

Share

Copy

None

Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in